Malalts

Jo passava casualment per la carretera de Vidreres a Lloret quan cremaven els boscos a pocs metres. Les flames s’alçaven en molts punts diferents, i era lògic de pensar que algú –i probablement més d’una persona– havia provocat l’incendi. En arribar a Lloret vaig saber que hi havia hagut morts.

Aquell mateix vespre llegia al diari la violació d’una criatura. I l’assassinat d’una noia a la qual li van treure els ulls.

Impressiona adonar-se de l’extensió que han adquirit les malalties mentals, i com s’accentua la seva significació agressiva. L’impuls de destrucció defineix lamentablement l’espècie humana: hi ha la destrucció física, la destrucció moral, la destrucció bèl·lica, la destrucció social. El poder és aprofitat, en un moment determinat, per a destruir una nació, una família, un paisatge, una indústria, un grup social. La definició de l’home modern com a homo faber, home que fabrica, és escandalosament parcial: també és l’home que destrueix.

Aquesta malaltia de l’espècie es manifesta a través de signes individualitzats: l’home que posa una bomba en una estació plena de gent, el policia que tortura un detingut indefens, l’industrial que contamina un riu, el marrec que fa malbé les papereres, qui destrossa les cabines telefòniques, l’infant que ratlla un cotxe aparcat... Estem malalts.

El problema és, naturalment, el tractament, i és un problema perquè la solució només pot intentar-se a base d’identificar les causes de la malaltia. No hi ha cap guineu, cap esparver ni cap balena que destrueixi el bosc, l’aire o el mar, i l’home ho fa. I després apareix “un” home que és el braç armat “visible” de la destructivitat de l’espècie, i ens esgarrifa que hi hagi “gent” així. Sí. Però la gent que expressa la seva malaltia d’aquesta manera ens ha de fer pensar en aquesta veritat: de què depèn l’expressió? La paraula ja ho diu: de la impressió. No hi pot haver “expressió” si no hi ha prèviament “impressió”, o sigui que allò que surt primer ha d’haver entrat. La pressió cap enfora és conseqüència d’una pressió inicial cap endins.

Qui destrueix és que se sent destruït, qui construeix és que se sent construït.

Qui crema un bosc és una persona mentalment cremada o amb una afectivitat que s’ha tornat cendra.

Potser seria imperdonable continuar creient que la nostra societat pot classificar-se clarament en dos grups: els destructors i els destruïts. En l’espècie humana tots som, d’alguna manera, destruïts i destructors al mateix temps. I ja se sap que no totes les malalties tenen símptomes terribles –com arrencar uns ulls o cremar un bosc.