El darrer cinema

La nostàlgia t’envaeix quan sents que encara queden dempeus sales mítiques de cinema com el cinema Montgrí de Torroella de Montgrí, que exerceix aquesta funció, en el format actual, des del 1955. També una certa enveja i el record de pensar que al meu poble, a Malgrat de Mar, hi havien arribat a coincidir fins a cinc sales de cinema i que totes s’omplien cada cap de setmana, i fins i tot entre setmana, en aquelles inacabables sessions dobles. Ara, a excepció d’aquelles pel·lícules amb una certa promoció al darrere, és molt habitual trobar només quatre gats a les sales de cinema, moltes d’elles sense l’encant d’aquells teatres amb cortinatges com el cinema Montgrí i més aviat dirigides a fer el negoci venent begudes i crispetes que no pas amb les mateixes pel·lícules. Per a unes quantes generacions, anar al cinema era un acte important i una finestra al món i a la imaginació. Ara, en canvi, la notícia més habitual és veure com contínuament tanquen sales de cinema arreu del país, com els coneguts Yelmo Icaria de Barcelona, situats al Poblenou i referent de les projeccions en versió original, que aquests dies han decidit abaixar la persiana –malgrat ser un referent– després de quasi trenta anys de funcionament. De fet, els cinemes –com la premsa escrita– es van esvaint lentament sense que ningú sigui capaç de trobar la corda on mantenir la continuïtat. En molts casos, ja només ens queda el record d’aquelles vetllades màgiques quan, per una coneixença, et deixaven pujar a la cabina de projecció i veure com canviaven el rotllo de pel·lícula i el tallaven per enganxar-lo de nou, i a terra queien petites tires de fotogrames que jo col·leccionava amb delit. Saber que sales com la de Torroella de Montgrí continuen en actiu deixa un bri d’esperança davant la decadència i el degoteig continu de tancaments. I és igual que siguin cinemes una mica empolsinats i atrotinats, mantenen aquella màgia amb què vàrem créixer tantes generacions que hem après a estimar el cinema. I malgrat que l’oferta cinematogràfica s’ha multiplicat els darrers temps amb l’arribada de les plataformes digitals, res podrà substituir aquelles vetllades de poble on el cap de setmana sense cine no era cap de setmana. I sí, jo encara em miro les estrenes per veure quina fan.