Capital i habitatge

El capitalisme és inamovible, com ho és el segon principi de la termodinàmica, aquell que explica la degradació de l’energia, el que ens diu que les pedres sempre rodolen cap avall, mai cap amunt i que canvien velocitat per patacada, una energia per una altra. I, no obstant, tot el món biològic viu i s’alça cap amunt a partir d’una energia que davalla en cascada. La vida no contradiu el principi, sinó que l’aprofita. L’exemple és una roda de molí, que eleva l’aigua amb la força de la seva davallada i pot arribar a ser molt eficient.

No es pot denigrar en bloc el capitalisme, la termodinàmica, o el Mal en majúscula. Pretendre abolir el capitalisme és com negar la física, perquè la capacitat de guany sempre trobarà escletxes per on emergir. Millor, doncs, administrar-lo que escandalitzar-se’n. Ens cal, però, una estratègia, talment com el món biològic ens ensenya: saber remuntar aigües amunt com els salmons, escalar com les plantes, prosperar com tot ésser viu. La vida expressa el principi d’un reformisme radical. Hi ha enginyeria possible.

Un bon exemple ha estat treure del capital alguns serveis que hem anomenat públics: salut, educació, o pensions, com també, històricament, justícia i policia, que privatitzats serien la seva negació. Des de fa molt, aquests serveis han estat socials i en les darreres dècades hem assolit educació i salut de forma universal. És el que hauríem de saber fer ara amb l’habitatge, en un moment en el qual esdevé un greu problema social.

Els detalls són importants: hi ha escoles concertades i hospitals en mútues. I sovint són més eficients que els estrictament portats per funcionaris. Hi ha empreses secundàries al sector, des d’ambulàncies a grans farmacèutiques, totes dins la lògica del capital, però el sistema de salut, en conjunt, n’és a part. Avui dia, no hi ha res més socialista que el sistema sanitari. I la major part dels seus empleats són laborals, no funcionaris.

En habitatge podem fer similarment, un servei públic, amb participació social i privada, però eficaç. El sector públic hauria de garantir la creació i disponibilitat universal de sòl i el seu manteniment com a públic. El sector privat podria edificar i llogar a preu taxat, assolir beneficis, però no especular amb rendes urbanes de posició i centralitat, que són totes de creació social. L’administració local hauria de crear obligatòriament i sistemàtica sòl públic i el sector privat l’edificaria i en gaudiria per un temps limitat i el retornaria amb la inversió feta, com fan tots els serveis públics concedits: aparcaments, infraestructures... Res de nou a inventar.

L’administració pública sap crear sòl, si no fa el mandra, però no sap edificar habitatge i menys gestionar-lo a gran escala, doncs repartim papers. En primera fase es pot crear sòl reaprofitant el públic existent. Moltes ciutats en disposen de sobrat en equipaments i espais lliures que es poden requalificar. Aquesta primera fase tindria efectes sobre el mercat conjunt perquè serien milers els habitatges fets realitat. En una segona fase, l’administració hauria de ser més agosarada a crear nou sòl, com també d’apropiar-se’n als centres urbans, però partiria de la primera legitimitat i de la pressió social.

La fiscalitat sobre el sòl urbà hauria d’alimentar la creació i recuperació de sòl urbà, això és, assegurar la reproducció i continuïtat del sistema públic. Cal desgravar i beneficiar fiscalment el tenidor de primer habitatge d’ús propi, però no més enllà. Més enllà cal una pressió fiscal correctora del sistema de rendes. Per llei, un percentatge significatiu de l’IBI hauria d’alimentar permanentment la política de sòl per a habitatge, quan ara sosté només la despesa municipal immediata. Ens mengem la inversió urbana en nom de la despesa corrent. Tec per avui, fam per un demà, un demà que ja és avui i era ahir.

Si el mercat no és eficient entre demanda i oferta, ho és per manca escandalosa de regulació pública. Si hi ha una guerra entre generacions, entre propietaris vells i classes joves desposseïdes i proletaritzades, ho és per un sistema polític classista. Si hi ha especulació incontrolada és resultat d’una administració territorial incompetent, total i frívolament absent, que regala renovació urbana a preu de saldo. És cert que sempre hi haurà sectors i àmbits urbans que podran escapar i esdevenir mercat de luxe i riquesa, però el conjunt del sistema ha de garantir l’accés universal a l’habitatge. Si no ho fa és per pura supeditació a la propietat rendista, per manca d’estratègia de conducció urbana.