El dilema de Junts

Les eleccions de diumenge, a banda de ser una mostra més de l’audàcia de Sánchez, deixen un escenari polític lleugerament diferent respecte a l’anterior legislatura, especialment en clau catalana. L’independentisme en el seu conjunt ha patit les conseqüències del mal anomenat vot útil i ha perdut centenars de milers de vots en direcció als socialistes i a Sumar. Segons indiquen les xifres, la fuita és infinitament més grossa cap a aquest cantó que cap al de la tan pregonada abstenció. Aquesta és –com deia en el meu anterior article en aquest diari– una gran victòria de Vox, que ha aconseguit que molts catalans votin en una clau més espanyolista del que ho haguessin fet si no hi hagués l’amenaça de l’extrema dreta: no li ha calgut assolir una vicepresidència per escorar-ho tot més a la dreta i més cap a la meseta. Pel que fa a les sigles autòctones, Junts queda en una situació que d’alguna manera l’ha de sacsejar. Durant els darrers anys ha pogut aparentar una oposició frontal al govern espanyol –que no s’ha correspost ben bé amb la realitat de la majoria de les seves votacions–, sobretot perquè l’anterior composició del Congrés els havia condemnat a la comoditat de la irrellevància. Ara Junts, després d’haver obtingut els seus pitjors resultats històrics en unes eleccions espanyoles amb una campanya centrada a atacar els altres independentistes, es troba en la disjuntiva de seguir escenificant l’irredemptisme o donar una segona oportunitat a l’extrema dreta ultraespanyolista. Perquè, no ens enganyem, a Madrid hi acabarà havent un govern, sigui d’un signe o d’un altre. Aquest no és un escenari plàcid per a qui s’hi troba. Les tensions habituals entre les diverses ànimes de l’espai polític, que ja han cristal·litzat en diverses escissions durant els darrers anys, previsiblement tornaran a ressorgir, sense que puguem saber encara si la sang arribarà al riu.