Frases fetes (2)

El liquidador laboral de l’empresa –de fet, un psicòpata integrat– va dir en el clímax de la reunió purgativa: “El temps posa tothom al seu lloc”. Era la seva manera de comunicar-nos que hi havia treballadors que serien despatxats per improductius, posats en evidència per aquest numen inapel·lable: el Temps.

“El temps posa tothom al seu lloc”. No és veritat. Perquè els suposats mecanismes configuratius d’un Temps presumptament justicier també són temps i es donen en el temps, tan promíscuament constituït de fílies i fòbies i causalitats casuals i atzars i necessitats i arbitrarietats i per un sí i per un no i detalls decidits pel pes d’una ala de mosca. Senzillament: el temps no té exterioritat. Ni és innocent ni neutre. És –com la mentida o l’amor– una producció humana.

Una de les fes més abraçades en la nostra època postdemocràticaneoliberalauxiliiii!! és la d’un Temps que substitueix el vell Déu de les religions abrahamàniques mentre preserva la superstició de creure en un món perfectament ordenat i finalment just d’acord amb els mèrits o demèrits productius de cadascú. Segons aquesta teologia el Temps no juga mai brut.

Penso en els temps que m’haurien sepultat o fertilitzat si aquella tarda d’abril no hagués pujat al tren. Si a la boca de l’autopista, en comptes de decantar cap a Perpinyà me n’hagués anat a Barcelona. Si no hagués perdut la teva adreça. Si no m’hagués estat favorable l’adolescent ruleta russa que consistia a travessar en moto –a tot drap i sense mirar– el trencant de la carretera nacional. Penso també en aquella altra mentida, “El temps ho cura tot”, en què creia quan encara no havia llegit aquestes lletres de Borges: “El tiempo es la sustancia de que estoy hecho. El tiempo es un río que me arrebata, pero yo soy el río; es un tigre que me destroza, pero yo soy el tigre; es un fuego que me consume, pero yo soy el fuego”. No, mare. No, pare. El temps no ha curat res. S’ha sedimentat en una calcificació palpitant, com un tatuatge que cobrés vida.