Van Gogh

Des gla­neu­ses, de Jean-François Millet, em duia fa uns dies a Van Gogh, que esti­mava l’obra del pin­tor rea­lista atent a la gent humil del camp. Tant és així que va rea­lit­zar diver­ses vari­a­ci­ons de qua­dres de Millet. Una és La méridi­enne, que, com en la pin­tura homònima pre­ce­dent del 1860, mos­tra en pri­mer terme un home i una dona fent la mig­di­ada sota l’ombra d’un paller, amb dues falçs a prop seu, després d’una jor­nada mati­nal que podem ima­gi­nar fati­gosa. Sen­tim la calor d’un dia d’estiu al camp i ens recon­forta la imatge del repòs. També cone­guda com La sieste, amb les pin­ze­lla­des cur­tes de Van Gogh com ona­des, la pin­tura té uns colors més vius que la de Millet i hi pre­do­mina el blau i el groc del camp de blat, que es fa més dau­rat a la palla.

Dels grocs de Van Gogh es diu que encar­nen la vida, la llum del sol: un desig de feli­ci­tat. Va pin­tar La méridi­enne quan estava ingres­sat al sana­tori de Sant Romieg de Pro­vença després d’haver patit una crisi a Arles, on, entre altres qua­dres, va fer-ne un que repre­senta la nit esti­uenca amb els bells estels del pin­tor al fons: Ter­rassa de cafè a la nit. Les seves pin­tu­res dels gira-sols també fan estiu. El cas és que Van Gogh va pin­tar La sieste l’hivern del 1889-1890: un desig de repòs. Uns mesos després, en ple estiu, va suïcidar-se a Auvers-sur-Oise. Era un 29 de juliol, avui fa 133 anys, i per això ara el faig pre­sent. La seva última obra pot­ser és Camp de blat amb corbs, de la qual Anto­nin Artaud va escriure que no és per res que un home que poc després va matar-se posés “en una tela uns corbs negres amb, a sota, una plana lívida pot­ser, buida en tot cas, on el color malva de la terra s’enfronta per­du­da­ment amb el groc bruc del blat”.