Dos casos idèntics

El diner sempre empeny la raó i l’interès econòmic s’acaba imposant per sobre de tot. Aquesta afirmació pren volada quan parlem de patrimoni arqueològic. Ho dèiem ja fa anys, a mitjans dels noranta, quan es va descobrir una gran basílica paleocristiana durant la construcció del centre comercial Parc Central de Tarragona, i ho repetíem fa un parell d’anys, quan la construcció d’un supermercat Aldi –que ahir ja va obrir portes– va fer aflorar les restes d’una vil·la romana (ho explicava Teresa Màrquez en un reportatge publicat ahir). En tots dos casos la polèmica ha estat ben servida, amb tota la coberteria sobre el mantell, entre els defensors de la protecció de les restes, els promotors que es troben amb unes restes que, ai quin maldecap, ves què n’hem de fer, i una administració (Ajuntament i Generalitat) que es balanceja entre la protecció patrimonial i l’interès econòmic. En totes dues ciutats la solució ha estat idèntica: les restes es queden al soterrani del centre comercial. A Tarragona es van desmantellar i es van reconstruir dos metres i mig per sota de la cota on van ser trobades. Ara allà s’estan, amagades entre la foscor del pàrquing, i ben poques dels milers de persones que passen per la planta subterrània acaben entrant a visitar-les. A Calella, tres quarts del mateix. Tot i els intents de la plataforma veïnal per la preservació de la vil·la romana per deixar-les al descobert, finalment quedaran impassibles a l’aparcament. Hi ha, però, el projecte per museïtzar el conjunt i, arribats en aquest punt, només podem encreuar els dits perquè el jaciment es mostri amb tota la dignitat.