Opinió

A la tres

Sacrilegi Puigdemont

“Aguantarà Puigdemont tibat enmig de la plaça atenent les súpliques d’aquest Pedro Sánchez que fa poc el considerava irrellevant?

El català emprenyat amb els polítics nostrats no s’havia pas autodestruït, tan sols vegetava, i després de superar la temptació dels que pretenien fer-lo mutar en el català abstencionista, ara revifa a punt de reconvertir-se en el català imprescindible, fins i tot a l’hora de garantir, oh sacrilegi, la governabilitat dels espanyols. Però els capricis electorals i les inesperades aritmètiques parlamentàries, que paren més taules de diàleg i semblen bastir nous ponts amb Madrid, amenacen de transformar-lo definitivament en un català doblement emprenyat o, més improductiu encara, en un català rabiüt. O sigui, en contra de les recomanacions d’Artur Mas, el reaparegut, en un català més intransigent que exigent, partidari que tot peti perquè res sigui igual. És clar que hi ha molts motius que justifiquen la mala jeia del català maltractat, per fer-ne via podem recordar que en matèria d’autogovern els deu manaments independentistes es resumeixen en un: estimaràs les balances fiscals per sobre de totes les coses. I en aquest sentit, les dades de la liquidació del model de finançament que acaba de publicar el Ministeri d’Hisenda –segons les quals la rapinya estatal fa que cada català perdi 595 euros a l’any– són un motiu prou contundent per cagar-se en l’Altíssim de La Moncloa. Però, fent servir termes de tauromàquia, si tens el toro agafat per la bossa testicular i pots aconseguir cua i orelles, amagar-se al burladero a veure-les passar és una decisió difícil de ser premiada amb grans ovacions. Aquest és el dilema de Carles Puigdemont, decidir si posa un preu tan alt que sigui inevitable repetir les eleccions o si, en canvi, aguanta enmig de la plaça –segons uns, com un indoblegable Manolete, segons altres, com un simple bombero torero– atenent les súpliques d’aquest Pedro Sánchez que fa quatre dies el considerava irrellevant. Asseure’s a parlar-ne comporta abordar una negociació de mínims, perquè no n’hi ha, de màxims: sense concessions les negociacions simplement no existeixen. I ja es pot anar calçant, el català rabiüt, que pels primers moviments i les declaracions tot indica que un Puigdemont més exigent que intransigent està disposat a assumir el sacrilegi d’adoptar el rol d’ERC, fins ara tan demonitzada pels de Junts.