Successos

La pri­mera idea a l’hora d’escriure aques­tes línies era feli­ci­tar el meu esti­mat Jordi Grau per haver estat el pre­go­ner de la festa major de Salt, per haver-la encer­tat una vegada més amb les seves parau­les, perquè és un peri­o­dista jubi­lat que tre­ba­lla més que mai, pre­si­dent de la junta de la demar­cació de Girona del Col·legi de Peri­o­dis­tes de Cata­lu­nya, sem­pre amb la volun­tat de sumar i aju­dar. Gràcies per ser una gran per­sona i un bon amic. També creia que podria apro­fi­tar aquest espai per des­ta­car la figura i la gene­ro­si­tat pro­fes­si­o­nal d’en Manel Lladó, fotògraf de pro­fessió i de vocació que acaba de donar el seu fons per­so­nal a l’Ins­pai, Cen­tre de la Imatge de la Dipu­tació de Girona, unes 250.000 imat­ges des dels anys vui­tanta fins a l’actu­a­li­tat, memòria gràfica de les comar­ques giro­ni­nes. Les seves foto­gra­fies retra­ten per­so­nat­ges de l’àmbit social, cul­tu­ral, polític, i també hi tro­bem foto­gra­fia de natura, patri­moni, esde­ve­ni­ments i suc­ces­sos! Suc­ces­sos de tots els àmbits... sobre els quals cal escriure, par­lar, cri­dar... Per això en aquest arti­cle us escric amb tris­tor per recor­dar la Carla. El dijous dia 27, a la tarda, a Girona. Ter­ri­ble notícia. La Carla, 27 anys, veïna del barri de Sant Narcís, moria assas­si­nada per la seva expa­re­lla. La va lli­gar i la va estran­gu­lar. Ell està detin­gut i posat a dis­po­sició judi­cial. Sense denúncies prèvies per mal­trac­ta­ment, si n’hi hagués hagut, s’hau­ria evi­tat aquest crim? No ho sabrem mai. Reac­ci­ons soci­als de rebuig abso­lut a aquest assas­si­nat, davant l’ajun­ta­ment, a la plaça de l’Assumpció. Cons­ter­nació. Indig­nació. Por. Ràbia. Dolor. Mort. Injustícia. La Carla és la vui­tena dona que mor aquest any a Cata­lu­nya víctima d’un home que en algun moment ella havia esti­mat. Femi­ni­cidi, crim mas­clista, com vul­gueu, però diguem-ne pel seu nom. Que ningú s’atre­veixi a mirar a la cara a la família o els amics de la Carla i sigui capaç de negar la defi­nició de violència con­tra les dones. Poc càstig em sem­blarà el que rebi el seu assassí, poc temps pas­sarà a la presó, poca ver­go­nya. Les dones volem, tenim dret a ser lliu­res i viure i riure, i deci­dir a qui esti­mar i a qui dei­xar, i seguir sent lliu­res i viure i riure. Més pre­venció, més sen­si­bi­lit­zació, més pro­tecció, més recur­sos, més vida. Un sen­tit con­dol a qui de veri­tat l’esti­mava i res­pec­tava.