Vint anys sense David Colomer

David Colomer va morir la nit entre l’11 i el 12 d’agost del 2003, demà passat farà vint anys. Tenia 32 anys, era el redactor en cap i l’ànima d’El 9 Esportiu de Catalunya. Abans, havíem treballat molts anys en aquest diari, d’adolescent ell, i havíem forjat una amistat basada en la diferència d’edat, les discussions professionals, les collonades mútues i totes les discrepàncies del món, però en aquell adolescent que estudiava la carrera veies que hi havia autèntica fusta no de ja de periodista sinó també d’escriptor. I érem amics.

N’escric avui perquè fa vint anys que ens vam veure per darrera vegada. L’any anterior, el 2002, era de vacances a Mallorca quan una doble trucada emocionada m’alertava que les filles d’en David i la Laura i d’en Lluís i la Nuri havien nascut el mateix dia. Un any després era jo qui era pare del meu tercer fill i havíem agafat unes vacances de deu dies a la Vall d’Aran. Aquell diumenge 10 d’agost del 2003, els cinc de la família acabaven d’arribar a casa quan una trucada d’en David em va insistir que ens havíem de veure aquella mateixa nit. Li vaig dir que no, li vaig fer veure que no tocava, i vaig acabar anant a sopar perquè era persistent i punyetero. Vam sopar a Pedret i vam trobar en Lluís i la Nuri, però després, al seu nou pis de la Devesa, vam allargar fins a les sis de la matinada una conversa barreja de periodisme, llibres, dones, el diari, la novel·la que estava escrivint i el futur que es presentava. Quan vaig sortir del seu pis, ens vam abraçar. No el vaig tornar a veure més.

Entremig, la seva història personal, el trencament d’una relació i la seva incapacitat volguda de superar-ho. Van ser tres mesos i una setmana entre una cosa i l’altra. Es va enfonsar, es va deprimir, no volia treballar i ho feia. Amb el pas dels anys crec que els amics, en Lluís, en Quim, en Joan, en Jaume, la Bibian, en Toni, en Ferran i tants altres, hem comprès que vam fer tot el que vam poder perquè remuntés. No entraré en detalls. Ens va enganyar, va construir un dels seus fantàstics relats fantàstics i ens va fer creure que estava millor, que ho estava superant, que tornava a ser el periodista brillant, autor de grans cròniques, l’articulista àcid dels seus tríptics, el contista de grans crítiques quan va publicar Préssecs i diesel a La Magrana el 1991, amb 20 anys, i sobretot Danys col·laterals amb Quaderns Crema el 2001, amb 30 anys. Tenia tot el futur al davant. Hauria estat director de diari, escriptor reconegut, hauria estat el que ell hagués volgut. I va decidir que no. La novel·la no la vam trobar. Ell no va voler viure. Vaig escriure fa temps que per a ell la vida era una successió d’esprints tot i que ja sabia que era una carrera de fons. Però ell només esprintava i va decidir anar-se’n quan va voler, quan li faltaven els millors dies per viure i les millors pàgines per escriure. “Quan em poso a escriure soc un home boig”, ens deia. Però en lloc d’escriure va decidir deixar de fer-ho i ens va deixar orfes i amb l’angúnia de repensar si vam fer tot el que vam poder per ajudar-lo. Va deixar amics, un gran record i una filla que no ha vist créixer. Avui fa 20 anys em va dir adeu però no vaig entendre que era per sempre.