El finançament no ha de ser un esquer

Introduir de manera recurrent el finançament del sistema autonòmic com un element de negociació de la investidura, és fer trampa. Ho és perquè el sistema de finançament no va caducar abans-d’ahir. Havia de ser vigent en el període 2009-2014 i, amb posterioritat, el PP i el PSOE no han fet res més que prometre vaguetats per fer passar els anys. És insensat convertir la dotació econòmica de les autonomies del règim comú en un element de confrontació partidista, perquè no actualitzar-lo afecta els serveis que reben tots els ciutadans, votin a qui votin. La revisió no només és una obligació, sinó que és una necessitat urgent perquè el model està elaborat amb criteris de fa quinze anys i no cal un relat de fets per adonar-se que ha quedat obsolet. Tampoc és una qüestió que afecti només Catalunya, ja que l’infrafinançament i el dèficit històric del País Valencià i les Illes Balears –fins al juny, governades per l’esquerra i ara en mans dels pactes PP-Vox– són colossals. Dit això, i com en el cas del globus sonda de l’oficialitat del català, ERC i Junts han de posar-se d’acord en la manera d’abordar una qüestió que, lluny de l’agenda independentista, forma part de l’autonomisme de sempre, de la gestió del mentrestant. Un nou acord de finançament no ha d’anar en detriment de les autèntiques raons de votar la investidura, que són l’amnistia i el dret de l’autodeterminació. No podria ser el resultat d’una negociació perquè es tracta d’un deure incomplert per l’Estat. Els escarafalls del PP sobre la bilateralitat són sobrers. Qui relaciona el finançament autonòmic i la investidura no són ni Junts ni ERC, sinó la part espanyola. Només faltaria que no fos una negociació bilateral.

Junts i ERC han d’aclarir –i, sobretot, aclarir-se entre les dues formacions– fins a on volen portar la negociació. Deu anys de dilacions indegudes obliguen a una exigència i una cautela màximes per no caure en nous paranys. En el camí per eliminar el dèficit fiscal, entre una simple reforma del sistema actual, l’adopció d’un criteri d’ordinalitat i una fórmula semblant al concert basc, hi ha un distància enorme, sense oblidar mai que l’objectiu últim és un altre.