L’estiu dels antituristes

Han passat tres mesos des de la manifestació del 6 de maig a Barcelona contra la massificació turística a la Ciutat Comtal i contra la política de barra lliure per a l’atracament –mai millor dit, en aquest cas– dels tres tipus de creuers que fan parada i fonda a la capital catalana: els creuers grans, els creuers molt grans i els creuers absurdament descomunals. La pregunta, tres mesos després, és on són els manifestants. Han marxat a fer turisme? O s’han quedat a casa?

Si en plena canícula d’agost, en un dels estius més calorosos que es recorden, els activistes antiturisme s’han quedat dòcilment als seus barris i carrers, fent vacances ecològiques i de quilòmetre zero sense moure’s del lloc, tancats al pis, fent migdiades amb el ventilador en mode eco i obrint les finestres perquè corri l’aire a la nit, haurem d’aplaudir-los per la sensibilitat cívica i la coherència personal i política. En una època estranya on els federalistes no federen, els socialistes no socialitzen, els conservadors no conserven i els independentistes no independitzen, és meritori que els antituristes facin exactament allò que reclamen als altres: no fer turisme.

Tot i així, tinc els meus dubtes. Aquest estiu he pogut fer un tomb per la costa tarragonina i un altre pel Pirineu, i en tots els casos he trobat molta gent procedent de capitals turístiques a la recerca de descans i oci. M’imagino que les cues d’embarcament low cost d’El Prat cap a destinacions europees també van carregades d’antituristes amb la legítima ambició de conèixer altres llocs, ocupar hotels i apartaments d’oferta com més cèntrics millor, i deixar-se estafar, feliços i en pau amb el món, a les terrasses de les places més típiques.

Abans, tenir vacances i viatjar era cosa de rics. Ara que tants en podem fer, gaudim-ne i deixem gaudir-ne als altres, caram.