Jango, al capdavant de l’exèrcit del riure

Jango Edwards va ater­rar al Saló Diana el 1977. Va que­dar atra­pat. Ha acon­se­guit sobre­viure-hi, durant dècades, sense cap permís de residència i, fins dis­sabte, fent-se enten­dre en anglès. A La Gleva van mun­tar un fes­ti­val que ja era una mena de comiat, perquè ja havia anun­ciat que es moria. Per com­ba­tre el dolor, s’apli­cava al riure. Al seu exèrcit del Fools fes­ti­val, l’arma de cons­trucció mas­siva sem­pre ha estat el riure. Al setem­bre, l’Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona va apro­var el com­promís que la ciu­tat fos capi­tal del clown a través d’un fes­ti­val i amb for­mació con­ti­nu­ada. Demà dime­cres, es munta una festa a La Gleva que trenca la con­venció del fune­ral. Ell havia acon­se­guit que un malalt ter­mi­nal de càncer rigués amb la cen­tri­fu­ga­dora d’una ren­ta­dora. Jango poc té de con­ven­ci­o­nal. Els genis dei­xen, sovint, un forat estrany a l’esce­nari. Pepa Plana té clar que “al Jango no se li pot dir mai que no”.