Provisionalitat i permanència

Quan es va produir la pandèmia, molts ajuntaments van començar a pintar carrers, col·locar bancs i pilones. L’objectiu era guanyar espai per als vianants per guardar la distància de seguretat. D’això, l’Ajuntament de Barcelona en va fer un vici. Va pintar molts carrers de tots colors i semblaven més uns taulers de parxís que no pas uns carrers. A banda del desconcert que produïa en conductors, ciclistes i vianants, que no sabien ni què estava pintat ni què significava. Com a mesura pandèmica, ningú ho pot discutir. Tres anys després, que unes mesures provisionals s’hagin convertit en definitives és discutible. No només a Barcelona, sinó a tot Catalunya. Si els canvis que s’han fet han funcionat, que siguin permanents. Però que es facin les obres que toquen allà on toquen.