Tribuna
Qui demanarà la seva amnistia?
El 4 d’agost del 1973, la Diputació franquista va regalar l’ús del Palau de
Marivent a la família reial. Uns anys abans, Ioannes Saridakis, milionari grec establert a Mallorca i propietari de l’immoble, havia estipulat la seva donació a la Diputació amb unes condicions: la casa, de 1.826 metres quadrats, havia d’allotjar a perpetuïtat un museu públic amb les seves obres: pintures de Delacroix, Picasso, Zuloaga, Sorolla i Goya, i una col·lecció de ceràmica de Manises i una escola d’art. La Diputació provincial va decidir incomplir les clàusules de la donació en benefici dels Borbons. Enguany, el 4 d’agost, quan fa 50 anys d’aquell regal, davant el Palau de Marivent, un grup de ciutadans es va concertar per cridar “Arruix, Borbons”.
Cada estiu, la Plataforma Arruix Borbons manifesta el seu rebuig per la presència, a les nostres Illes, del rei Borbó i la seva família. La plataforma recorda que “al llarg dels darrers tres segles la saga borbònica no només ha estat al servei de les elits econòmiques, sinó que la mateixa família Borbó ha esdevingut un niu de corrupció i de saqueig dels béns del poble. El cas del rei emèrit Juan Carlos, fugint de l’acció de la justícia per l’allau d’accions judicials per delictes econòmics, només és el darrer cas, dels sis o set Borbons a la fugida i pels mateixos motius, en el darrer segle i mig”. Des d’Arruix Borbons sentencien que “no es podrà parlar de democràcia fins que el poble no pugui decidir sobre la forma del seu govern. En aquest sentit, la democràcia republicana és l’única via per a una societat justa, lliure i igualitària”.
Uns dies abans del 50è aniversari d’aquest l’espoli, el 29 de juny, es va projectar a sa Pobla el documental No callarem, un film per la llibertat. La directora del documental, Clàudia Arribas, el va presentar amb el cor compungit. Era la primera vegada que es passava al poble natal de Miquel Àngel Arenas, Valtònyc. Ho van fer sota l’organització de l’Obra Cultural Balear (OCB) i Ona Mediterrània, al centre cultural de sa Congregació. La família del raper hi era. Els poblers –així s’anomenen els ciutadans de sa Pobla– no hi anaren, potser n’hi havia quatre, la resta eren externs. El batle tampoc va fer acte de presència.
“Als poblers ens agraden els Borbons”, es justifica l’endemà una veïnada. No l’ha passat per TV3. A Claudia li agradaria, però... El documental de denúncia aborda les experiències que han portat Elgio, Pablo Hasél i Valtònyc a convertir-se en represaliats polítics, i també mostra les conseqüències que ha tingut i té la repressió a les seves vides, ja sigui per la inhabilitació, l’exili o la presó. En definitiva, mostra fins a quin punt és vigent la repressió a l’Estat espanyol. La germana de Miquel Àngel, que hi era present, emocionada, just just podia parlar, va agrair a Claudia la feina feta. Ella espera que algun dia, a Miquel Àngel, el deixin viure en llibertat. Per a l’Estat espanyol, aquestes són paraules majors. L’endemà, el documental es va presentar a Palma i Josep Miquel va intervenir, a través de vídeo, i va dir: “És una gran victòria d’Elgio, Pablo Hasél i jo mateix, perquè l’objectiu de l’Estat espanyol era fer-nos callar, i hem demostrat que, cadascú amb els mitjans que ha pogut, ens hem continuat expressant.”
No sé si recordeu el dia que la fiscalia va arxivar les corrupteles del Borbó, tot i estar demostrat que va defraudar milions a Hisenda. Aquell dia, Valtònyc va piular dient que li sabia “com a greu” haver-li dedicat cançons “a aquest pobre home quan resulta que era innocent”. L’home innocent, Joan Carles, ha tornat al regne d’Espanya, però Valtònyc continua a l’exili i Pablo Hasél és a la presó i li queden molts anys per sortir-ne, perquè varen escriure cançons de denúncia, de ràbia, algunes en contra de la Corona espanyola.
Ara que es negocia el nou govern d’Espanya i que Junts posa per condició “l’amnistia i l’autodeterminació”, algú s’hauria de recordar d’aquests músics a qui han censurat i condemnat i demanar per a ells l’amnistia i deixar-los cantar en llibertat. A Espanya, el govern de Pedro Sánchez, del qual Unidas Podemos formava part, no ho oblidem, ha resultat decebedor per a la població i això ha redundat en una desmobilització de part dels votants d’esquerra i amb raó. El bloc de dreta i extrema dreta ha guanyat. Ara s’ha de veure qui governarà. Però, qui governava?