Buxadé i Garriga, dos catalans liderant Vox

L’anunci del fins ara por­ta­veu de Vox al Congrés i fun­da­dor del par­tit, Iván Espi­nosa de los Mon­te­ros, que no reco­lli­ria l’acta de dipu­tat, con­firma el poder abso­lut acon­se­guit per Jorge Buxadé, vice­pre­si­dent pri­mer, i Igna­cio Gar­riga, secre­tari gene­ral. Decisió d’Espi­nosa que no ha sorprès, després que fos apar­tat fa dos mesos del comitè d’acció política, òrgan que pren totes les deci­si­ons. I dipu­tats situ­ats en l’ano­me­nada ala libe­ral del par­tit que ell lide­rava, com Víctor Sánchez del Real o Rubén Manso, res­pon­sa­ble de la política econòmica, van ser exclo­sos de les llis­tes per al 23-J. Can­vis que no sig­ni­fi­quen exac­ta­ment que Abas­cal aposti pel sec­tor falan­gista lide­rat per Buxadé enfront de l’ultra­li­be­ral d’Espi­nosa, perquè uns mesos abans qui va ser apar­tat del comitè d’acció política i fet ces­sar com a secre­tari gene­ral va ser l’exfa­lan­gista i també fun­da­dor del par­tit, Javier Ortega Smith.

Els can­vis cons­ta­ten com Vox, que segons el seu mani­fest fun­da­ci­o­nal nai­xia com un par­tit ultra­na­ci­o­na­lista espa­nyol que volia reno­var la política i donar veu als mili­tants, ha esde­vin­gut un ens total­ment pira­mi­dal que absor­beix bona part de les sub­ven­ci­ons dels par­la­ments autonòmics i ajun­ta­ments, en el quals els afi­li­ats, regi­dors i dipu­tats no hi pin­ten res. I cohe­rent­ment amb el model polític auto­ri­tari al qual aspira, ha con­cen­trat tot el poder en un búnquer nome­nat per Abas­cal, qui per cert l’última elecció seva com a pre­si­dent del par­tit els mili­tants ja no van poder votar-lo. Perquè de la mateixa manera que els esta­tus actu­als de Vox han supri­mit les primàries per esco­llir els can­di­dats a les elec­ci­ons i també s’han supri­mit les primàries per nome­nar pre­si­dents pro­vin­ci­als, que ara són tri­ats des de Madrid, ningú no va reva­li­dar Abas­cal fa tres anys com a màxim líder, ja que els esta­tuts ara diuen que si només una can­di­da­tura obté els avals per pre­sen­tar-se, aquesta queda automàtica­ment pro­cla­mada. I el mètode i ter­mi­nis per reco­llir-los fa impos­si­ble que n’hi hagi cap més a part de l’ofi­ci­a­lista. Abas­cal ho té tot ben lli­gat. Vox té la fun­dació Disenso, a la qual ha tras­pas­sat 5 mili­ons d’euros els últims dos anys, i els esta­tuts d’aquesta diuen que el pre­si­dent vita­lici de Disenso és Abas­cal.

Vox és un par­tit que va sor­tir de la irre­llevància mediàtica gràcies al picar pedra de l’ara també defe­nes­trat Ortega Smith al jut­jat 13 de Bar­ce­lona, el TSJC, l’Audi­en­cia Naci­o­nal i el Tri­bu­nal Suprem con­tra l’inde­pen­den­tisme català. I ara, amb un Abas­cal blin­dat per sem­pre que vol sem­blar que es manté al marge de les dis­pu­tes i errors, dos cata­lans, Jorge Buxadé i Igna­cio Gar­riga, tots dos de l’Opus Dei i que no ama­guen enyo­rança a l’Espa­nya de fa cin­quanta anys, ges­ti­o­nen el dia a dia del par­tit. Un par­tit que, a diferència del de Meloni o Le Pen, que diuen que tenen uns ene­mics prin­ci­pals que són de fora –la immi­gració i Brus­sel·les–, con­si­dera que els seus prin­ci­pals ene­mics són de casa i hi són a dins. El sepa­ra­tisme que cal il·lega­lit­zar i empre­so­nar i l’estat autonòmic que cal dero­gar.