Quan només queda terra cremada

Pri­mer gran ensurt d’aquest estiu, amb un foc a Port­bou que la nit de diven­dres a dis­sabte va fer patir, molt. Final­ment, només terra cre­mada. Que no és poc, però que podria haver estat molt més dramàtic. Ja fa quasi una set­mana de l’inici de l’incendi, i Port­bou i Colera tor­nen a ser aque­lles pobla­ci­ons obli­da­des al dar­rer racó d’aquest país. Fora dels grans focus mediàtics i de la pre­o­cu­pació de les auto­ri­tats, les con­seqüències de les fla­mes ja comen­cen a pesar. La història sem­pre és la mateixa i ens l’han expli­cada una i altra vegada els alcal­des dels muni­ci­pis afec­tats. Quan la terra ja és cre­mada, les aju­des arri­ben en comp­ta­go­tes, si aca­ben arri­bant. I la situ­ació es remunta pel bon fer dels que hi viuen. Per als de Port­bou, però, malau­ra­da­ment això no és cap nove­tat.