Pizza, ioga i pa amb tomàquet

Es recull en el lli­bre Gene­ració ofesa de Caro­line Fou­rest, interes­sant de conèixer perquè les anècdo­tes que s’hi expli­quen –casos reals– reve­len la pene­tració de la poli­cia del pen­sa­ment en els fets més quo­ti­di­ans. Una mare és insul­tada per inter­net per haver orga­nit­zat l’ani­ver­sari de la seva filla amb una esce­no­gra­fia d’ins­pi­ració japo­nesa; l’acu­sen d’apro­pi­ació cul­tu­ral i de yellow face fent una sem­blança amb la brown face, que és aque­lla pràctica que durant la segre­gació racial uti­lit­za­ven els actors blancs pin­tant-se les cares per fer burla de la població negra. Segur que anem bé? Només podríem fer ioga si som indis o men­jar pizza si som ita­li­ans o pa amb tomàquet si som cata­lans? Hi ha una certa con­fusió en la legítima i necessària lluita anti­ra­cista? Un altre esde­ve­ni­ment: l’escrip­tora fran­cesa Tania de Mon­taigne (de família nas­cuda a Gua­da­lupe i a la Mar­ti­nica), biògrafa de Clau­dette Col­vin –arres­tada als 15 anys per haver-se negat a cedir el seu seient a una dona blanca en un autobús a Mont­go­mery–, es troba que una edi­to­rial anglo­sa­xona no vol publi­car un còmic ins­pi­rat en la seva obra perquè la il·lus­tra­dora és blanca i per tant sos­pi­tosa de voler-se’n apro­fi­tar per espúries raons colo­ni­als i se la com­para amb un saque­ja­dor de peces d’art africà exhi­bi­des en museus occi­den­tals. Estem per­dent l’ore­mus? I no m’allargo més. Si lle­gei­xen el lli­bre hi tro­ba­ran, al cos­tat dels més deli­rants epi­so­dis, refle­xi­ons prou encer­ta­des entre les quals la que dis­tin­geix entre la visió anti­ra­cista que reclama igual­tat de tracte en nom dels drets humans uni­ver­sals i la que exi­geix un tracte par­ti­cu­lar en nom d’una iden­ti­tat essen­ci­a­lista que no evita pre­ju­di­cis a l’estil del clàssic supre­ma­cisme que mai no ens hauríem d’apro­piar.