Festes majors, un bé comú

Fa uns anys, hi havia qui menys­pre­ava les fes­tes majors, argu­men­tant que ja no esta­ven de moda i que només les gau­dien qua­tre veïns nostàlgics. Ara, aquells detrac­tors hau­rien de revi­sar els seus argu­ments, perquè les fes­tes locals s’han posat al dia, han aga­fat embran­zida i atra­uen vila­tans del lloc i de les roda­lies, en una acon­se­guida sim­bi­osi de tra­dició i moder­ni­tat. Així, a les fes­tes majors con­vi­uen història (van començar essent cele­bra­ci­ons cris­ti­a­nes d’agraïment per les bones colli­tes, cap al segle XIII) i noves modes. Unei­xen iden­ti­tat local, valors cul­tu­rals i tro­ba­des. Per un dies, s’inten­ten arra­co­nar ene­mis­tats (almenys apa­rent­ment) i es viu un ambi­ent fes­tiu de com­pli­ci­tat. En una ocasió, Pere Cal­ders va dir que les fes­tes majors “són unes monu­men­tals teràpies de grup, més des­ti­na­des a oxi­ge­nar l’espe­rit que no pas a tenir cura del cos”. Pot­ser el més difícil, en els temps de dava­llada d’aques­tes cele­bra­ci­ons, era la impli­cació de les noves gene­ra­ci­ons, però les nits joves, que han pro­li­fe­rat arreu des de fa uns anys, han solu­ci­o­nat aquest pro­blema. Car­tells engres­ca­dors, amb grups emer­gents, altres de con­so­li­dats i alguns d’èxit del moment, atra­uen cada vegada més públic (a la Nit Jove d’Esclanyà, per exem­ple, el 5 d’agost, hi havia unes 8.000 per­so­nes). I les hava­ne­res, les sar­da­nes, les acti­vi­tats infan­tils i els balls i con­certs d’orques­tres con­ti­nuen for­mant part del pano­rama fes­tiu, amb força accep­tació. Sí que és veri­tat que abans tot el pro­grama de la festa major girava al vol­tant d’una orques­tra, que s’encar­re­gava de l’ofici solemne, les sar­da­nes, els con­certs de tarda i els balls de nit, i ara les opci­ons són mol­tes altres, de manera que els con­junts musi­cals tra­di­ci­o­nals, tot i con­ti­nuar essent-hi, han hagut de cedir ter­reny a nous intèrprets. Però això no és dolent, sinó enri­qui­dor. Aques­tes fes­tes són actu­al­ment, fins i tot, punts de llançament d’artis­tes que, sense esce­na­ris locals, tin­drien poques opor­tu­ni­tats o cap de mos­trar el seu talent. Els que tenim una certa edat recor­dem l’espe­rit d’unió fami­liar i veïnal que repre­sen­tava, quan érem petits, la festa del poble, l’esde­ve­ni­ment local més impor­tant de l’any. I així hau­ria de con­ti­nuar essent. Les fes­tes majors són patri­moni de la nos­tra soci­e­tat i un bé comú. No les menys­preem.