Blau grec

Un dels problemes que va retardar la publicació de la primera edició de l’Ulisses de Joyce va ser que l’escriptor irlandès volia que les tapes fossin del color blau de la bandera grega. El blau de la bandera que onejava a la llibreria Shakespeare and Company de París, de la llibretera Sylvia Beach, que va fer possible l’edició després de la censura que una primera mostra del text havia tingut als Estats Units i que va espantar els editors. L’impressor de Dijon Maurice Darantiere, que era l’impressor d’Adrienne Monnier, la també llibretera i gran amor de Sylvia Beach, va acceptar la feina tot i saber que no veuria ni un ral fins que el llibre no comencés a circular, i sense saber el perfeccionisme de James Joyce, que marcava cada full de les galerades amb aspectes a corregir, i sense saber tampoc el que els costaria de trobar aquest color blau grec per a la portada. La primera edició, de mil exemplars i per subscripció, es va començar a escampar entre els membres de la generació perduda, escriptors com Ezra Pound, que és qui va presentar Sylvia Beach a Joyce quan es va instal·lar a París, o Hemingway, o Scott Fitzgerald o W.B. Yeats, o també André Gide, que com Paul Verlaine eren parroquians de la llibreria anglesa del Barri Llatí parisenc. Explica Beach que no van aconseguir que Bernard Shaw se’n fes subscriptor. Es va excusar dient que a Irlanda netegen els gats fregant-los el morro en la seva pròpia brutícia, i això –deia– és el que feia Joyce. Superats els problemes del blau, els dos primers exemplars de la primera edició del text íntegre de l’Ulisses van arribar a París el 2 de febrer del 1922. Van passar uns quants anys fins que el llibre va ser “legal” arreu. La llibreria original va tancar el 1941, quan els nazis van ocupar París, després que Beach es negués a vendre a un oficial alemany un exemplar de Finnegans Weak que hi havia a l’aparador. Coratge, com ja va demostrar editant el llibre que tots refusaven i que va canviar la manera d’entendre l’escriptura.