Aparences

Hem sen­tit tres-cents mili­ons de vega­des que les apa­ren­ces enga­nyen i, tot i així, seguim caient en la trampa de refiar-nos com babaus del que ens sem­bla que veiem. El pro­blema és que el que veiem només se’ns afi­gura com quel­com que, per norma, no té gaire o res a veure amb la punye­tera rea­li­tat. És el pas del temps qui t’obre els ulls, et fa caure la bena que te’ls tapava i bla, bla, bla. Ha de ser ter­ri­ble­ment esgo­ta­dor anar fin­gint per la vida. Esgo­ta­dor i cas­tra­dor. És el mal tracte i la manca de res­pecte i el des­in­terès de qui sem­blava cohe­rent i l’amor abso­lut, la gene­ro­si­tat radi­cal i la pre­o­cu­pació cons­tant per la vida de qui apa­ren­tava ser un pas­sa­vo­lant. És la frus­tració rabi­osa del ben posat i la cre­a­ti­vi­tat del pòtol místic. És la falsa segu­re­tat de l’inse­gur i el pas ferm de qui té aspecte d’artista que somia des­pert. És la hipo­cre­sia de la mos­queta morta i la veri­tat de la que porta una fal­di­lla arran de gespa. És la men­tida de l’abric de llana i la veri­tat de la jupa de cuir. És, per què no, el con­trast entre el seny autoim­po­sat i la rauxa que vola lliure. Les apa­ren­ces enre­den, sobre­tot, els sen­si­bles que encara con­fiem en la huma­ni­tat i que, platònics, ens refiem dels enganys i les il·lusi­ons de la caverna. La gràcia de les apa­ren­ces –pas­seu-me la iro­nia– és que en oca­si­ons la pròpia apa­rença ho és tot, és a dir, ella mateixa és la rea­li­tat perquè dar­rere seu no hi ha abso­lu­ta­ment res més. Penso que, en el fons del fons, tot radica en l’auto­es­tima i en l’experiència. Qui no s’estima, fin­geix. Qui s’estima, va de cara.