No hi ha una altra manera de viure

La malaltia terminal de conviure amb un caràcter utòpic condueix al drama de morir per excés d’expectatives, de visualitzar el futur amb un optimisme sobrer i despertar-se de matinada amb l’aigua al coll, de preparar les vacances com si tinguessis l’opció de degustar mil i una vides i acabar-les sobrevivint amb les mogudes vàries dels fills, o sigui, com si fossis un equip francès llançant pilotades durant un partit de Champions al Bernabéu dies després de deixar els ansiolítics per voluntat pròpia.

D’aquesta manera, a principis de juliol, amb el curs tancat i amb els plans estructurats de casals temàtics i colònies diverses, fas la llista idealista on hi apuntes, aquest any sí, la lectura d’Incerta glòria, l’escriptura del text teatral on hi plasmaràs els traumes per estalviar amb la psicòloga, el passeig nocturn fins a cala s’Alguer per banyar-se en pilotes, un cap de setmana en un espai idíl·lic on es pugui fer l’amor sense criatures fent la guerra, el recuperar la guitarra per destrossar el riu on s’abracen els amants, les digressions polítiques de matinada a la piscina dels pares, les partides al Candy Crush pel simple gust de malgastar l’existència jugant al Candy Crush, i els moments de reflexió personal per deliberar amb un mateix sobre el pas del temps, la decadència física, i l’acceptació de les decisions errònies, o sigui, la mort com a caixa de sastre de tots els aforismes.

Però la realitat té una vida paral·lela als nostres desitjos i s’imposa amb la força incontrolada de la tramuntana, i d’aquesta manera superes l’estiu preparant àpats diversos tot valorant el menjador escolar, parint plans per arribar als gustos de tothom, gestionant crits grupals de nens que es mouen entre la broma, el joc, l’histerisme i l’eutanàsia col·lectiva, i allargant les matinades tot perdent els espais de silenci nocturn hivernal de les cases, provocant així una vaga sensació d’atropellament temporal on no saps distingir la frontera entre el descans i la hiperactivitat: un regal per recuperar la rutina sense saber si les vacances han anat bé, malament, o fatal apocalíptiques.

De totes maneres, enmig d’aquest batibull de vides perdudes en aquest agost feixuc i mandrós que ens fa recordar la bellesa del temps que passa a poc a poc, sorgeixen els moments màgics de qualsevol estiu, aquells instants de pausa al voltant d’una taula on t’ajuntes amb familiars i amics per degustar un sorbet d’eternitat, i conseqüentment, superar per elevació la llista idealista que no compensaria les estones compartides amb qui deus el gust de viure: el cercle íntim que mai fallaràs.

Així doncs, aquest exercici de felicitat domèstica escoltant versions de Bruce Springsteen flota entre anècdotes enriquides amb els anys, el desafiament al pas del temps, la feliç entrada dels fills per teixir noves complicitats, les promeses que s’emportarà la rutina del setembre, el compartir projectes plegats, l’excitació de deixar l’amistat per escrit, l’alegria per la teva alegria i la pena per la teva pena, l’ampolla de ratafia que t’he guardat per quan vinguessis a casa, el record de qui va decidir marxar abans d’hora, el silenci incòmode davant la vella història on no t’hi reconeixes, la sort de tenir-nos quan marxa l’agost i les primeres tardors semblen flassades dels darrers hiverns, les curses de les criatures mentre els grans dissimulem l’ebrietat per una falsa dignitat paternal, el viatge que farem plegats quan ja no hi siguem a temps, i l’abraçada quan l’Andrea Motis canta Louisiana o els camps de cotó tot confonent bona nit i pantalons, i per un moment, ens sap greu no tornar a ser joves per viure més i millor: aquest l’estiu on hi voldríem morir com si fos un cel amb dret d’admissió.

De totes maneres, el millor de tot, i deixa’m ser cursi en aquests dies on la dignitat malviu a les cantonades, és quan tothom ha marxat, hem recollit a pesar de no tenir espai al rentaplats, els petits dormen mentre el gran segueix llegint la biografia d’Agassi, les finestres estan obertes de bat a bat, sona en silenci una balada de Jovanotti que sempre m’ha semblat un plagi d’Alejandro Sanz, i tu em fas un petó cansada mentre repasso un article sense gràcia sobre aquest estiu on la felicitat té veu si és al teu costat, en definitiva, on té el seu minut de glòria quan et sento pujar amb prudència les escales a ritme d’en Joan Dausà per certificar l’única veritat que em veig capaç de defensar davant d’un tribunal espanyol amb ganes de guerra: no hi ha una altra manera de viure.