Hem perdut l’oremus

Parlàvem un grup d’amics, dels que ja no som de la primera volada, i un d’ells es va sorprendre quan es va fer servir l’expressió “i per a més inri”. No sabia què volia dir i es va iniciar una conversa en què un jove va reconèixer que tampoc no sabia d’on sortia el “vendre’s per un plat de llenties”. O, millor dit, que no sabia d’on venia encara que n’entenia el significat. I això, és clar, ens va portar al tema de l’educació que els que ja som grans vam rebre de petits, almenys els que vam anar a escoles religioses, en què a més de la catequesi d’abans de la primera comunió també hi havia un llibre, i suposo que una assignatura, d’història sagrada. La recordo de grat, perquè al final t’explicaven històries que han quedat a la memòria i formen part de la nostra educació sentimental al marge de si hem continuat essent creients.

I, és clar, va sortir en Salvador Alsius i el magnífic llibre que va publicar fa vint-i-cinc anys La Campana i que van titular com aquest article: Hem perdut l’oremus. Amb dos subtítols: Petita enciclopèdia de la cultura catòlica i una frase que és l’exacta definició de la conversa a què em referia, Per a joves que no saben i grans que no recorden.

Van tenir molt bon ull la Isabel Martí, en Josep Maria Espinàs i en Salvador Alsius. D’aquell llibre de fa un quart de segle se’n van fer moltes edicions i és d’aquells de relectura obligatòria, perquè està ben escrit i és plaent llegir-lo. No el tinc a mà a causa de les vacances, però m’he deixat guiar per un article de fa tretze anys de Josep Milà al seu blog Coses de la llengua, per recordar alguna de les expressions que es diuen sense saber d’on venen o, el que és més preocupant, que després de nosaltres quedaran relegades a l’oblit i és una pena perquè són precioses i precises.

Salvador Alsius, periodista, sociòleg, professor i degà del Col·legi de Periodistes, en va fer servir moltes, preocupat per la pèrdua progressiva de la terminologia religiosa, fet que provoca incomprensió de la fraseologia popular.

En recupero algunes de les més conegudes. “Perdre l’oremus”, perdre el fil. L’oremus eren els senyals que tenien els missals per seguir la santa missa. “Acabar com el rosari de l’aurora”, el res pel carrer a la sortida de sol que va acabar amb baralles. “Anar d’Herodes a Pilat”, “rentar-se’n les mans” com Pilat, una “discussió salomònica”, “esquinçar-se les vestidures” com va fer Caifàs en sentir de Jesús que era fill de Déu. “Fer Pasqua abans de Rams”, ben utilitzada en la terminologia popular en temps no tan pretèrits. Deixar-ho “net com una patena”, el plat que tapa el calze i on es deixava l’hòstia sagrada. “Ser més vell que Matusalem”, “tenir més paciència que Job”, o el vendre’s la primogenitura “per un plat de llenties” com el que Esaú, mort de gana, va fer amb el seu bessó Jacob i que explica tantes coses ara mateix en política. O ser “el Benjamí”.

L’Alsius ja deia que no acabaríem entenent obres literàries o musicals, al pas que anem. Per cert, “INRI” va ser la inscripció que van plantar a la creu de Crist i que vol dir “Iesus Nazarenus rex iudaeorum”. Jesús, rei dels jueus. Per a més escarni.