És miserable jugar amb la misèria

L’estiu del 2021 Lukaixenko va llançar milers d’immigrants contra les fronteres de Polònia, Letònia i Lituània. L’estiu del 2023, després dels cops d’estat prorussos que han canviat les relacions de poder al Sahel, el Kremlin, que ja havia utilitzat les migracions com eina de desestabilització de les societats occidentals, ha sabut aprofitar la desesperança com arma en la disputa geopolítica. Àfrica viu un creixement poblacional imparable: pel 2050 s’espera que hi hagi mil milions de persones més i, segons un informe de l’Organització Meteorològica Mundial, avui l’estrès hídric afecta 250 milions de persones i es preveu que pel 2030 podria arribar fins a 700 milions. El clima extrem i els efectes en del canvi climàtic afecten greument la salut, la seguretat humana, la seguretat alimentària i generen un dèficit estructural d’aigua que no cobreix la demanda i condemna moltes poblacions als conflictes i als desplaçaments. Una qüestió de pura supervivència ha portat, està portant i portarà milers de joves atrapats per la misèria i el neocolonialisme –tant l’antic com el nou, per exemple a la República Centreafricana el grup Wagner treu més de mil milions de dòlars de les mines d’or de Ndassima a canvi d’armes a les autoritats– a fer el salt cap a un possible futur que passa per intentar travessar la Mediterrània. Molts no ho aconsegueixen, el mar és una tomba oberta, i el desert també. D’altres quan arriben a Europa són maltractats i rebutjats. Avui són tants que fins i tot Itàlia, l’estat en què l’ultradretà Salvini els tenia barrat el pas, ha hagut de demanar suport a les ONG per poder gestionar la seva arribada. Àfrica no vol morir i els seus habitants tampoc, i jugar amb la misèria de les persones és miserable.