És miserable jugar amb la misèria

L’estiu del 2021 Lukai­xenko va llançar milers d’immi­grants con­tra les fron­te­res de Polònia, Letònia i Lituània. L’estiu del 2023, després dels cops d’estat pro­rus­sos que han can­viat les rela­ci­ons de poder al Sahel, el Krem­lin, que ja havia uti­lit­zat les migra­ci­ons com eina de deses­ta­bi­lit­zació de les soci­e­tats occi­den­tals, ha sabut apro­fi­tar la des­es­pe­rança com arma en la dis­puta geo­política. Àfrica viu un crei­xe­ment pobla­ci­o­nal impa­ra­ble: pel 2050 s’espera que hi hagi mil mili­ons de per­so­nes més i, segons un informe de l’Orga­nit­zació Mete­o­rològica Mun­dial, avui l’estrès hídric afecta 250 mili­ons de per­so­nes i es pre­veu que pel 2030 podria arri­bar fins a 700 mili­ons. El clima extrem i els efec­tes en del canvi climàtic afec­ten greu­ment la salut, la segu­re­tat humana, la segu­re­tat ali­mentària i gene­ren un dèficit estruc­tu­ral d’aigua que no cobreix la demanda i con­demna mol­tes pobla­ci­ons als con­flic­tes i als des­plaçaments. Una qüestió de pura super­vivència ha por­tat, està por­tant i por­tarà milers de joves atra­pats per la misèria i el neo­co­lo­ni­a­lisme –tant l’antic com el nou, per exem­ple a la República Cen­tre­a­fri­cana el grup Wag­ner treu més de mil mili­ons de dòlars de les mines d’or de Ndas­sima a canvi d’armes a les auto­ri­tats– a fer el salt cap a un pos­si­ble futur que passa per inten­tar tra­ves­sar la Medi­terrània. Molts no ho acon­se­guei­xen, el mar és una tomba oberta, i el desert també. D’altres quan arri­ben a Europa són mal­trac­tats i rebut­jats. Avui són tants que fins i tot Itàlia, l’estat en què l’ultra­dretà Sal­vini els tenia bar­rat el pas, ha hagut de dema­nar suport a les ONG per poder ges­ti­o­nar la seva arri­bada. Àfrica no vol morir i els seus habi­tants tam­poc, i jugar amb la misèria de les per­so­nes és mise­ra­ble.