La clau la té Sánchez

Avui, a l’hora que llegireu aquest diari, probablement ja s’haurà desvelat la incògnita del vot de Junts a la nova mesa del Congrés dels Diputats. Sabrem si el nom proposat pel PSOE per presidir la cambra, l’expresidenta balear Francina Armengol –federalista, defensora de la llengua i ferma opositora de l’aplicació de l’article 155 a Catalunya– haurà bastat als juntaires per donar-hi el vot afirmatiu. La constitució de la mesa és el primer pas per engegar la legislatura, falta encara el més important, que és completar la negociació per assegurar la investidura de Pedro Sánchez, que, sobre el paper, és qui té més possibilitats de sumar els suports necessaris per revalidar la presidència del govern. No em vull ni imaginar les pressions recaigudes, des de la mateixa nit electoral, sobre Carles Puigdemont, l’home vilipendiat i assetjat pel poder espanyol i que –coses de la democràcia– té ara la clau de la governabilitat de l’Estat. Pressions polítiques, dels poders fàctics i també de la seva pròpia formació, acompanyades sovint de judicis sobre les potencials decisions que prendrà. En aquest sentit, l’estratègia del PSOE i els seus aliats de Sumar consisteix a culpar Puigdemont d’una hipotètica repetició electoral i d’una entrada de l’extrema dreta a La Moncloa. La veritat és que no sabem encara quin serà el desenllaç de la pel·lícula –tampoc són descartables girs de guió inesperats–, però el que és segur és que els spin doctors de tots els colors ja treballen en el relat que intentaran imposar quan aflori a la llum tot el que ara es cou fora del focus mediàtic. Ben mirat, la pressió la té el PSOE i, en particular, Pedro Sánchez. La de saber gestionar l’escenari electoral dictat per les urnes i abordar d’una vegada el conflicte català, que, com podem comprovar, és un factor d’inestabilitat a l’Estat. Alliberant-lo de la persecució judicial i situant-lo, de veritat, en el marc polític. Desaprofitar aquest moment no només seria un fracàs per a Sánchez, seria també una gran irresponsabilitat.