La pica d’Estats

No sé si es durà a la pràctica la idea de Joan Reventós –que ha convidat Jordi Pujol, Antoni Gutiérrez i d’altres líders polítics a compartir– de pujar a la Pica d’Estats un dels primers dies de setembre. No es tracta pas d’una excursioneta qualsevol. La Pica d’Estats, 3.143 m, és el cim més alt de l’actual Catalunya “de les quatre províncies”, si tenim en compte que l’Aneto i el Pocets pertanyen administrativament a l’Aragó. Jo l’he vist relativament de prop, des de la Vall Ferrera, i fa impressió. Si els parlamentaris hi arriben –ni que fos al port de Sotllo– es demostrarà que tenim uns parlamentaris amb pulmons. El temps, però, pot esguerrar la iniciativa.

He llegit que Reventós ja ha encarregat cambres a la fonda Jubany i això m’ha rejovenit. Encara existeix, doncs, aquella fonda que jo vaig conèixer fa vint anys? Can Jubany, anomenat també can Betriu, és a Areu, un poble on l’any 1960 hi vivien vint-i-nou famílies i on en d’altres temps n’hi havien viscut més de cent, quan hi funcionaven les fargues, les foneries de ferro. Quan jo vaig arribar-hi, Areu era un poblet dominat per les gallines. Les gallines anaven pel carrer –on no es veia pràcticament ningú– entraven i sortien per les portes i finestres, s’empaitaven i cridaven. Les gallines es ficaven a les cuines i s’enfilaven a les cadires.

Vaig veure-hi, sí, dos nens que jugaven a músics. Sabeu com es jugava a músics, a Areu? S’agafa un pot de conserves i s’hi lliga un cordill ben llarg. A l’altra punta del cordill s’hi lliga un altre pot de conserves. Aquest segon pot es penja d’algun ganxo en una paret, i aleshores s’acosta el primer pot a tocar la boca del qui juga. Llavors es canta.

Si la fonda d’Areu es manté fidel als seus principis, Reventós ja sap el que es fa. Hi vaig fer un dinar fora de sèrie, amb la “vianda”, que en diuen, per començar –una mena d’escudella– i el sòlid confitat, que és tret d’un gran cossi de fang on el porc –el llom, la costella i la salsitxa– és conservat amb oli. Si els parlamentaris en prenen la ració justa els sobraran forces per a enfilar-se a la Pica, però l’entusiasme gastronòmic els pot jugar una mala passada: s’arrisquen a no poder-se alçar de la cadira.

L’ascensió a la Pica d’Estats planteja, a més, un altre problema: al costat d’aquest cim n’hi ha dos més que tenen gairebé la mateixa altitud que la Pica i amb la qual es confonen sovint. Més d’un excursionista s’ha equivocat i no ha pujat realment a la Pica d’Estats. Jo no sé si és conscientment que els parlamentaris han triat aquest cim tan enganyador, que posa a prova la seva funció política: no prendre un objectiu per un altre.