El luxe de menjar peix

El meu avi Gaspar era pescador a Palamós i el que m’ha arribat d’ell és que, quan anaven en mar, si s’enganxava alguna llagosta a la xarxa era probable que, a falta de sortida comercial fàcil per al crustaci, acabés a l’olla de l’avi, que era el cuiner a bord. El seu fill, també Gaspar, es va tirar al mar fins als 80 anys a fer musclos, uriços, ostres o a enfilar sards i pagells amb el fusell en plena Costa Brava centre. Alguns tecs memorables els vaig fer gràcies a ell... i a costa de l’àcid úric, un mal que patim tots en línia de descendència directa de l’avi. Ja fa uns anys que m’explica que una mena de llot grisós i fastigós cobreix aquell fons marí ric i acolorit d’anys enrere. Ni rastre de musclos ni ostres, i si en trobessis en algun racó amagat, ni se t’acudeixi obrir-los i menjar-te’ls sense depurar. L’activitat humana aliena a la naturalesa del Mediterrani és responsable del canvi d’aspecte del fons marí, i també de la pressió sobre els bancs de pesca. Però ni aquesta pressió ni la política de vedes, ni la caiguda de captures ni l’increment de costos ni de la demanda, expliquen que el preu del peix s’hagi disparat exponencialment, des de la més elemental sardina fins a una excepcional orada de dos quilos. Preguntes aquí i allà i les respostes de tothom sempre miren cap als altres. Però l’únic tangible és que vas al mercat i pel preu d’un llobarro capturat a mar obert fa un parell d’anys ara amb prou feines tens dret a un que s’ha criat en un tancat. I així en tot, fins a l’extrem que algun peix d’escata s’apropa al preu de gambes, escamarlans, llobregants i llagostes d’aquí, que ja fa escandalitzar els nostres –i més rics– veïns catalans del nord.

Anar a la peixateria i no deixar-hi 50 euros és missió impossible i la majoria d’economies familiars no resisteixen aquesta sagnia. Tocarà menjar peix de piscina, o comprar-lo al supermercat –de l’altra punta del món, és clar– o congelat. I després serem acrítics amb les campanyes de quilòmetre zero que només poden seguir els rics. És clar que qui no es conforma és perquè no vol i sempre ens quedarà el consol que hi ha peix més saludable que el d’un mar tan brut com el nostre.