Democràcia real

Quan Espanya està dividida, quan els espanyols no saben si volen el PP o el PSOE, quan hi ha incertesa, toca decidir als catalans. Des del minut zero Míriam Nogueras ha deixat clares les línies vermelles. L’independentisme ha apostat per l’amnistia com a condició clau per a la investidura de Pedro Sánchez, però en el cas de Junts l’amnistia ha d’anar acompanyada del referèndum. No n’hi ha prou de posar el comptador a zero i fer veure que aquí no ha passat res perquè sí que ha passat. Des del 2017 han passat moltes coses i, en política, les coses s’obliden, però al carrer, no.

Les transicions han de ser reals i han de servir per avançar. I hi ha una manera millor d’avançar que reconèixer el dret a l’autodeterminació? Què hi ha de dolent a admetre que tothom té dret a ser d’on vulgui ser? Què hi ha de dolent a superar per la via de la raó el que, temps enrere, es va guanyar per la via de la sang? És la imposició de la sang un deure?

El reconeixement, per part de l’Estat espanyol, del dret a l’autodeterminació de Catalunya, Galícia, el País Basc o Andalusia seria una gran victòria per a la democràcia. El repte no és que l’independentisme pugui jugar novament al peix al cove, sinó aconseguir victòries a favor de la tolerància i la raó, victòries de democràcia real.