Música feridora

No estic segur que hi hagi sentiments personals, en el sentit que normalment donem a aquest mot: sentiments només “meus” o només “teus”; el que hi ha, penso, són maneres meves i teves i de cadascú d’expressar uns sentiments que tots hem experimentat alguna vegada.

Crec, per tant, que això que explicaré ho han sentit també els lectors d’aquest diari: la tristesa que produeix en un moment determinat un tipus de música.

M’estava, l’altre dia dinant, en un bar prop de casa, i de cop vaig ser conscient de la música que sonava pel fil musical de l’establiment. Era una cançó francesa, antiga, ni molt bona ni dolenta, que no estava segur d’haver sentit mai. I de sobte, la forquilla se’m va aturar sobre les patates amb bacallà, i vaig sentir com si, juntament amb el braç, alguna cosa s’encongís dintre meu. Vaig adonar-me que em trobava sol i trist. Trist? O més aviat era enyorança? Però enyorança de què? La música no em recordava cap moment de la meva vida. Comprenc que en sentir determinada peça, que va lligada a una situació sentimental que ja ha passat avall, a una florida adolescent, a una memòria de la pròpia vida, algú pugui commoure’s. Però en aquest cas no era així, i el fet s’ha repetit diverses vegades. Tampoc no és una conseqüència de la lletra que invitaria a l’emoció. No. Sovint, m’ha envaït aquest sentiment fins i tot en sentir algun ballable insignificant, cantat o simplement instrumental, que no té, conscientment, cap significat per a mi.

Per què una música qualsevol destil·la, tot d’un plegat, aquest subtil verí, que algú podria interpretar, en aquesta època de l’any, dient que són els “llargs sanglots dels violins de la tardor” de Verlaine? Però, això passa també un nit d’estiu, i un matí de primavera, i apareix de cop, sense avisar, sense poder preveure-ho, en ple treball solitari o quan és més animada la reunió.

He dit, abans, que la música culpable no té, conscientment, cap significat per a mi. Bé n’ha de tenir algun, però, més o menys amagat, llevat què creguem que la música actua com un agent d’impacte purament biològic o visceral. Em costa creure-ho de la música a la qual em refereixo, més aviat lleugera i convencional. Algun psicòleg ens ho podria explicar millor, però jo sospito que és la “música del temps perdut”. En un moment determinat, una melodia representa una època, o un estil, que ha emmarcat les nostres opcions de vida. Les opcions s’han anat escapçant, els nostres camins s’han escurçat, però la musiqueta continua sonant com “aleshores”. No hi fa res que no l’hàgim sentit mai, abans. És la melodia de la impossible marxa endarrera, el compàs mesurat dels passos que estem obligats a fer.

Sortosament, la peça és curta i cal alçar-se, pagar el dinar, saludar la portera de casa i enllestir un article abans de les cinc.