Pena de música, pena de mort

Kho­meiny, el nou dic­ta­dor de l’Iran, s’ha con­ver­tit en un “fan” del can­tant andalús Car­los Cano. Així com el diner crida diner, el fana­tisme crea fana­tisme, i s’estén als camps més insos­pi­tats. Kho­meiny va conèixer Car­los Cano per casu­a­li­tat, quan Rojas Mar­cos el visità i li regalà uns dis­cos.

(Jo igno­rava que el líder del PSA tingués rela­ci­ons amb Kho­meiny, i ara m’explico algu­nes coses del supo­sat soci­a­lista andalús.) Imme­di­a­ta­ment, Kho­meiny ha orde­nat que totes les emis­so­res del país radiïn les cançons de Cano.

Perquè els dic­ta­dors fan les coses d’aquesta manera: vinga, tot­hom a escol­tar això, ningú a escol­tar allò. La música occi­den­tal està pràcti­ca­ment pro­hi­bida a l’Iran, i és clar, qui és capaç de pro­hi­bir és capaç d’impo­sar. És carac­terístic dels dic­ta­dors de països sub­desen­vo­lu­pats –que és on hi ha la majo­ria de dic­ta­dors– que no posin en marxa cap pla seriós per a reduir la misèria, la fam, la injustícia, els pri­vi­le­gis, però que demos­trin la seva apti­tud gover­na­tiva con­si­de­rant que és qüestió de vida o mort, del màxim interès naci­o­nal, la tria entre pan­ta­lons o fal­di­lles, quins balla­bles són lícits o no ho són, barba o no barba... Com aquell gover­na­dor civil de Bar­ce­lona que, men­tre els drets humans eren negats i empre­so­nat qui els defen­sava, decre­tava seve­res penes als pas­tis­sers que no des­comp­tes­sin el pes del paper a qui com­prava dolços.

Diuen que Kho­meiny ha encar­re­gat cin­quanta mili­ons de dis­cos de Car­los Cano. Dei­xant de banda que és impos­si­ble fabri­car-los –ni que totes les empre­ses espa­nyo­les es poses­sin d’acord– fa impressió que el teòrica­ment res­pon­sa­ble d’un país que viu en la pobresa cre­gui que es pot gas­tar una for­tuna en aquest caprici. És un cas de malal­tia, que quan es té el poder agafa dimen­si­ons ter­ri­bles. Després de la freda cru­el­tat del xa, la volcànica pato­lo­gia de Kho­meiny...

No és estrany que qui és capaç d’impo­sar la dic­ta­dura d’unes cançons no doni cap importància a la dic­ta­dura dels fusells. Les fotos de l’assas­si­nat dels kurds són angoi­xo­ses. Kho­meiny es con­ver­teix en el con­ti­nu­a­dor del llarg geno­cidi que està patint el poble del Kur­dis­tan. La desgràcia dels kurds és que es tro­ben repar­tits entre l’Iran, l’Iraq, Síria, l’URSS i Tur­quia. Naci­o­na­li­tat històrica amb llen­gua i cul­tura pròpia, el Kur­dis­tan ha sofert al llarg d’aquest segle una agressió con­ti­nu­ada, ine­xo­ra­ble.

I pen­sar que els tri­bu­nals que manen exe­cu­tar els kurds es diuen “revo­lu­ci­o­na­ris”... El cinisme i la con­fusió no tenen límits. L’única revo­lució de Kho­meiny és la dels dis­cos, els “long-plays” de trenta-tres revo­lu­ci­ons per minut que posen l’obli­gada música de fons a la violència diària.