Passejar per una ciutat plena de fotografies

Dos fotògrafs, l’arlesià Lucien Cler­gue i Jean-Pierre Sudre, un escrip­tor, Mic­hel Tour­nier, i un his­to­ri­a­dor, Jean-Mau­rice Rou­quette, van crear l’any 1970, a Arles, Les Ren­con­tres Inter­na­ti­o­na­les de la Pho­to­grap­hie. Més de cin­quanta anys després, pot intuir-se l’espe­rit fun­da­ci­o­nal d’un esde­ve­ni­ment cul­tu­ral que cada estiu, del juny al setem­bre, se cele­bra a la ciu­tat de la Camarga: mos­trar pràcti­ques de la foto­gra­fia com una expressió artística que, amb les seves expe­ri­men­ta­ci­ons for­mals i inno­va­ci­ons tècni­ques, manté una relació com­plexa amb la rea­li­tat; fer pre­sent la dimensió nar­ra­tiva de la imatge fotogràfica (la capa­ci­tat per expli­car ins­tantània­ment o dur a ima­gi­nar una història; també la invi­tació a rela­tar-la) sense obli­dar el seu valor tes­ti­mo­nial com a docu­ment històric.

Amb el temps, Les Ren­con­tres d’Arles (el nom sin­te­tit­zat amb què s’ha popu­la­rit­zat aquesta pro­posta que, des de l’inici, ha fomen­tat la for­mació a través de tallers i el debat sobre les imat­ges) han incor­po­rat altres pràcti­ques, con­tin­guts, sen­si­bi­li­tats, relats sobre la foto­gra­fia. D’aquí, les imat­ges que no fan res més que qüesti­o­nar la seva capa­ci­tat per reflec­tir el món i alhora la pos­si­bi­li­tat de cons­truir altres rea­li­tats que tan pot ser mani­pu­la­dora com fantàsti­ca­ment cre­a­tiva; la incor­po­ració d’un arxiu no pro­fes­si­o­nal que dona joc a la nar­ra­tiva sociològica; l’atenció cap a qüesti­ons fona­men­tals del món con­tem­po­rani, com ara, fent-se ben pre­sents a l’edició del 2023, la degra­dació del medi ambi­ent i, amb una llarga història al dar­rere, les migra­ci­ons huma­nes i els exi­lis.

Una carac­terística dels Ren­con­tres és l’ocu­pació d’una diver­si­tat d’espais de la ciu­tat: des d’edi­fi­cis que for­men part del patri­moni històric (esglésies, con­vents, palaus) i indus­trial (anti­gues fàbri­ques i tallers recon­ver­tits en espais expo­si­tius) com la infil­tració en cen­tres comer­ci­als: l’última planta d’un Mono­prix; pas­sant, evi­dent­ment, per l’Espace Van Gogh, museus i fun­da­ci­ons cul­tu­rals a les quals, des de fa dos anys, s’hi ha afe­git la Luma amb el seu edi­fici dis­se­nyat per Frank Ghery. Inte­grats a la ciu­tat sense agre­dir-la, els Ren­con­tres indu­ei­xen a una forma de turisme cul­tu­ral que no sem­bla inva­siva ni angoi­xant amb tants d’iti­ne­ra­ris pos­si­bles.

Des de fa uns anys, sOc una assídua als Ren­con­tres. Mai no em dece­ben. Sem­pre s’hi des­co­brei­xen imat­ges o s’hi veuen d’una altra manera. En aquesta edició, el meu interès pel cinema ha fet que parés atenció a expo­si­ci­ons que fan pre­sent la seva relació tan intensa i diversa amb la foto­gra­fia. M’havia d’atreure per força la doble presència d’Agnès Varda. D’una banda, al Cloître Saint-Trop­hime s’hi reu­nei­xen les foto­gra­fies prèvies al rodatge del seu pri­mer film, La Pointe Courte, al 1954: com una fotògrafa es con­ver­teix en cine­asta posant en movi­ment les imat­ges fixes cap­tu­ra­des en un barri de pes­ca­dors de Seta. De l’altra, a la Fun­dació Luma, s’hi exhi­beix una mos­tra sig­ni­fi­ca­tiva de les ins­tal·laci­ons visu­als rea­lit­za­des per Varda als seus últims anys.

En una de les sales de l’Espace Van Gogh s’hi mos­tren les pola­roids que Wim Wen­ders va fer als actors de L’amic ame­ricà durant el rodatge al 1976: una mena de die­tari amb la presència de Bruno Ganz, Nic­ho­las Ray, Sam Fuller, Gerard Blain, Daniel Sch­mid, Jean Estauche, Den­nis Hop­per, que, inter­pre­tant Tom Ripley, s’auto­re­trata amb una càmera Pola­roid. Al mateix edi­fici, Scrap­bo­oks reu­neix docu­ments (notes, frag­ments de guió, imat­ges) que donen compte de “l’ima­gi­nari dels cine­as­tes”: fonts visu­als de Kubrick, Derek Jar­man, Pedro Costa o, entre altres, Todd Hay­nes. Aquest últim va ins­pi­rar-se pel dis­seny visual de Carol en les foto­gra­fies amb figu­res fan­tas­mals, refle­xos i vidres ente­lats rea­lit­za­des a Nova York per Saul Lei­ter, a qui se li dedica una esplèndida expo­sició al Palais de l’Arc­hevêché. També s’hi recu­llen pin­tu­res de Lei­ter que fan pen­sar que l’exer­cici de la pin­tura va fer-lo millor fotògraf. I s’hi fa visi­ble que era un fläneur: un pas­se­jant de la ciu­tat amb la mirada atenta i oberta a l’impre­vist. Això últim també es vol fer pre­sent pel que fa a Diane Arbus amb les 455 foto­gra­fies aple­ga­des a la Fun­dació Luma d’una forma que sem­bla aleatòria, amb la idea de reflec­tir la dis­po­sició a l’atzar de la fotògrafa. Com si t’hi pas­se­ges­sis, una altra manera d’obser­var l’obra de la gran Arbus con­vi­dant a veure-hi que no només retra­tava gent rara, fora de la norma, sinó que sem­bla mos­trar tot­hom com si fos estrany.