Tòxic

No passa gaire sovint que els mitjans catalans –o els de qualsevol altre país– informin dels crims que tenen lloc a l’estranger, potser perquè cada país en té prou amb els propis psicòpates. Però l’assassinat de set nadons i l’intent d’assassinat de sis més per part d’una infermera anglesa de 33 anys dita Lucy Letby, a Chester (al sud de Liverpool), ha commocionat mig món. Matava aquests nadons amb injeccions d’insulina o d’aire o amb quantitats excessives de llet; a més a més, els nadons supervivents tenen greus problemes de salut: un d’ells, que ara té 7 anys, té paràlisi cerebral; un altre, d’edat similar, no sap parlar i té problemes de mobilitat; un altre és cec... A Anglaterra hi ha una certa tradició pel que fa a professionals mèdics assassins: ja a mitjan segle XIX el doctor William Palmer va assassinar un amic seu, la sogra, el seu germà i quatre dels seus propis fills. A mitjan segle XX, John Christie, fent veure que era un metge, va matar com a mínim set adults i un nadó, sovint amb un gas que assegurava que tenia propietats tòniques. I a finals del segle XX, el metge de capçalera Harold Shipman va matar uns 250 pacients seus amb diamorfina. Palmer va ser penjat i Shipman i Letby van ser condemnats a cadena perpètua, atès que els seus crims van ser considerats especialment greus pel fet que eren responsables del benestar i la seguretat de la gent. El mateix, de fet, es podria dir de la policia. Però, tot i això, entre el 2015 i el 2022, només a Espanya, 70 persones detingudes per la PN, la GC i els Mossos van perdre la vida estant sota custòdia (un 40% per causes naturals, un 53% per causes accidentals i un 7% es van suïcidar) i cap agent, que jo sàpiga, ha estat declarat culpable de res (amb l’excepció dels dos urbans catalans que en van matar un altre, el 2020). Però què dic? És clar que les forces d’ordre públic no es poden comparar amb els professionals de la salut. De cap manera.