mirades
Jordi Grau
Mantenir el català, per norma
Segueixo amb interès la campanya Mantinc el català i com a les xarxes molta gent explica situacions que li han passat i que la majoria de vegades tenen a veure amb el fet que no et vulguin atendre si parles en català o, força més sovint, que no et vulguin entendre quan fas una comanda, en català, evidentment. Podríem parlar de botigues i establiments diversos, però moltes vegades les queixes estan relacionades amb establiments d’hostaleria. També faig seguiment de la facilitat amb què canviem de llengua quan creiem que la persona que ens atén no és catalana, cosa que porta a molts equívocs, perquè molta gent que a alguns no els sembla que pugui ser catalana ho és de naixement i parla la llengua molt millor que els que ens considerem autòctons. Però encara que la persona a la qual ens adrecem no hagi nascut aquí o faci poc temps que hi és, crec que se li ha de parlar en català.
Hi ha molts exemples penosos. Turistes de ves a saber on que pregunten amablement alguna qüestió i se’ls respon en castellà i aixecant la veu, com si no hi toquessin o com es fa equivocadament amb la mainada. Fa poc per la televisió se’n va veure un exemple: no van deixar passar una parella que anava en cotxe per un espai protegit i aquell bon senyor aixecava la veu i feia gestos amb les mans mentre els cridava “riesgo, riesgo”. Una altra cosa és quan veus que només entenen el castellà. En aquests casos, no m’importa parlar-hi.
M’he acostumat, doncs, a parlar sempre en català per norma i, si em diuen que no m’entenen, intentar esbrinar si no poden seguir-me o no volen. A les comarques gironines ens havíem mirat aquestes discussions de lluny, pensant que això no ens passava. Greu error. D’acord, quan des de comarques catalanoparlants anem a Barcelona ens posem nerviosos perquè la llengua d’ús és el castellà en un tant per cent que fa por. Sí que hi ha gent que, quan respons en català, s’hi passa automàticament. Però això que abans miràvem de lluny ha arribat també a la ciutat del “Girona, rai”, expressió que utilitzen bàsicament els que no són de Girona. Ara, en un bar, restaurant, botiga o supermercat et pots trobar gent que d’una manera ostensible utilitza el castellà i no es vol passar al català. Aquella sensació que la llengua catalana et donava un plus per ascendir en l’escala social sembla que ja és història. No cal generalitzar, perquè no ens passa tant com a la gran ciutat o a la costa, però passa. I a vegades són catalans ben coneguts els que hi cauen de quatre potes i es passen al castellà.
No es tracta de ser descortès, es tracta de prendre consciència del que han escrit els que en saben, des de Modest Prats fins a Pep Nadal, que fa anys ens van alertar del perill de no utilitzar la llengua als Països Catalans. Encara que sigui oficial al Congrés o a Europa, ja s’encarregaran de posar-hi traves. Ho va dir Rovira i Virgili: “Per als catalans, la nostra llengua també és la sang del nostre esperit.” Fem-la servir. Pedrolo ens va explicar per què: “L’idioma és la columna vertebral d’una cultura.” I nosaltres som catalans, com va dir aixecant la veu Pau Casals a les Nacions Unides.