Mario Casas i l’art com a redempció

Deia el cineasta mexicà Gerardo Naranjo que es va salvar gràcies al cinema i, en concret, a Los 400 golpes, de Truffaut. Va créixer en un entorn social violent que el podria haver conduït cap a la delinqüència, però es va veure reflectit en el personatge d’Antoine Doinel com en un mirall i va decidir que volia fer cinema. No és ben bé la història de Mario Casas, però el seu debut com a director, Mi soledad tiene alas, parla de l’art com un camí per fugir d’entorns violents. Ell ho va viure, en certa manera: nascut a la Corunya, va viure en barris humils de la perifèria de Barcelona dels 5 als 18 anys i va viatjar a Madrid, on es va convertir en estrella del cinema. La seva òpera prima parla del poder redemptor del cinema, de l’art com un camí alternatiu al que baixa a l’infern.