L’alzina surera

He passat els caps de setmana, aquest estiu, voltat d’alzines sureres. La gent té l’opinió que l’alzina surera –el “suro”, com en diuen a la Selva i a l’Empordà– és un arbre lleig. No és tan sols una opinió ciutadana, de l’home que prefereix els arbres simètrics, correctes, ben fets, sinó també l’opinió de la gent del camp. Davant del pi, de l’altra alzina, del xiprer, que són arbres d’un disseny més precís i acabat, el suro és considerat malforjat i vulgaríssim. Una vegada vaig voler plantar-ne un prop d’una casa, i el jardiner em va dir, desaprovador: “No sé pas com li resultarà.” Sembla que el suro té una creixença imprevisible, i que el més fàcil és que quedi escarransit o estrafet. Estèticament, el fet és innegable. Però encara se’n pot veure algun exemplar voluminós i enèrgic, que fa una gran impressió.

L’alzina surera té un caràcter tan independent, una presència tan esquerpa que aquesta manca d’amabilitat és interessantíssima. Hi ha pins que semblen de conserva, tan arrodonits i polidets com són. Un suro és una cosa molt més viva i apassionant. Que sovint té un cap que és un catúfol i un fullam minso que fa pena, d’acord. Però en canvi té un cos molt treballat, d’una qualitat tàctil i visual molt rica; no es pot dir que sigui un arbre coixí per a descansar-hi l’esquena tot fent la becaina, fent mitja o llegint un llibre. No. Ignora la docilitat, I no practica la caritat de fer ombra, pròpia dels arbres sociables. És rugós, cantellut, i sovint dispara les branques en un gest ridícul, com si volgués fer la caricatura dels arbres que han acceptat –satisfets– el seu destí.

Una altra cosa positiva de les suredes és que en aquesta mena de boscos l’alzina conviu, normalment, amb un sotabosc francament suggestiu, variadíssim, que als analfabets bosquetans ens produeix una sorpresa contínua: identifiquem el romaní, la farigola, la carrasca, el bruc, però hi trobem moltes altres espècies, i des del punt de vista descobriment modest, si voleu, un descobriment de ciutadà, passejar per un bosc d’alzines sureres és una delícia. A ple sol, a l’estiu, els insectes hi posen una vibració gairebé elèctrica. I a més, el perfum: a l’estiu, la sureda és plena d’una flaire seca, una mica aspra, que seria ideal per a una colònia masculina; a l’hivern la barreja d’aromes es fa més humida, un punt més dolça.

L’aprofitament del suro obliga aquests arbres tan soferts a fer un striptease lamentable. Quan perden l’escorça perden la força, i perdoneu el to proverbial de la frase. Ara digueu si, sotmesa a aquestes humiliacions, una alzina surera pot ser un arbre gaire inclinat a somriure i a fer bona cara. El suro viu en una ganyota perpètua prou justificada. No ens estranyi, doncs, el seu posat dramàtic. Poseu-li al costat un gos apallissat, i veureu com s’assemblen.