mirades
Jordi Grau
Un vell capità sempre fidel al país
Joan Saqués, empresari i activista cultural, va treballar per la recuperació del país, la llengua i el patrimoni
El 30 d’agost del 1995, ahir va fer 28 anys, moria als 54 anys a la Seu d’Urgell l’empresari i activista cultural Joan Saqués i Roca. Encara que hagin passat gairebé tres dècades de la seva mort, la figura de Saqués es manté en el record de la gent que el va tractar, bàsicament per la gran activitat que va desplegar en la recuperació del patrimoni arquitectònic de casa nostra i també per la feina de recuperació del patrimoni cultural –biblioteques, arxius, museus– que va fer com a delegat de Cultura de la Generalitat des del 1982.
Joan Saqués i Roca va néixer a Olot el 1940. Pèrit industrial químic, va ser empresari, al capdavant de Tintoreria Núria, però des de sempre va mostrar un amor al país que el va portar a involucrar-se de ple en el món de la política. Va ser un dels fundadors de Convergència Democràtica de Catalunya a Girona, el 1976, i amb l’arribada de les eleccions municipals es va convertir en regidor de l’Ajuntament de Girona, primer al govern i després a l’oposició, i en vicepresident de la Diputació de Girona en aquell primer mandat democràtic. El 1982 va substituir Modest Prats com a cap dels serveis territorials de Cultura de la Generalitat a Girona, càrrec que va ocupar fins a la seva mort. Va ser substituït per Natàlia Molero. En el càrrec va desplegar la política lingüística i també la recuperació del patrimoni cultural a casa nostra, molt minvat de pressupost durant la dictadura i la Transició. Va mostrar un interès especial en la recuperació del patrimoni arquitectònic. Gràcies a la seva feina es van salvar moltes ermites i esglésies. Mancat de pressupost, va aconseguir fer-ho pagant la Generalitat, el Bisbat i l’ajuntament corresponent un terç cadascun del cost.
Els qui el van conèixer recorden la figura i, sobretot, una veu imponent. Era un patriota i quan tocava sortia del guió. Per exemple el 1992, quan es va produir l’operació Garzón contra independentistes, ell va donar la cara al primer moment i va participar a les manifestacions, discretament però de manera activa. Molt abans que el president Pujol donés el tomb i condemnés l’actuació de l’Estat espanyol.
Precisament el 2010, durant l’homenatge que se li va fer a la Fundació Valvi amb la publicació del llibre Cartes a Joan Saqués i Roca, amb 25 escrits de gent que el va conèixer, Jordi Pujol va dir d’ell que era “gent que sempre han estat al peu del canó, jo en diria els vells capitans. Vinc a honorar en Saqués, que va ser un home de fidelitat i de compromís”. Joaquim Vidal el presentava com “un home de pagès, que aconseguia contagiar la il·lusió” i llegia un text de Domènec Fita que en destacava “la bonhomia que amagava darrere d’un cos d’aparença dura”. I Joaquim Nadal el definia com a “directe, dur, impulsiu i apassionat. I també afable, abrupte de veu profunda, de convenciment imperatiu, exigent”. I reblava: “Va escriure pàgines indiscutibles d’amor i fidelitat al país.”
En una visita amb el conseller Guitart a l’ermita de Santa Magdalena de Pardines, al Ripollès, va demanar poder ser enterrat allà. Així va ser, sota una llosa senzilla i una inscripció: “Joan Saqués. Va estimar Catalunya i els seus.”