Núria

En l’ado­lescència, quan vaig començar a des­co­brir –frag­mentària­ment i pel meu compte– que el català que es par­lava a casa era també una llen­gua literària, em van cap­ti­var uns ver­sos de Mara­gall que no he obli­dat mai més:

Verge de la vall de Núria,

vol­tada de sole­dats,

que immòbil en la foscúria

i en vos­tres ves­tits dau­rats

oïu l’eterna cantúria

del vent i les tem­pes­tats...

Els tro­bava, i els trobo, magis­tral­ment sug­ge­ri­dors. La gràcia de la rima esdrúixola en “Núria”, i dos mots que per a aquell noi anal­fa­bet eren tan musi­cals i gai­rebé exòtics: foscúria, cantúria... I tres con­tras­tos –ara ho ana­litzo– plens de força expres­siva: la llu­mi­no­si­tat i la negror (els ves­tits dau­rats i la foscúria), la immo­bi­li­tat de la verge i el movi­ment del vent i la tem­pes­tat, i el fet que es pugui estar “vol­tat de sole­dats”, és a dir, acom­pa­nyat pel no-res.

Mara­gall recollí l’atracció que la vall de Núria, i el seu san­tu­ari, exercí sobre una deter­mi­nada classe bar­ce­lo­nina al vol­tant del canvi de segle. Fou un des­co­bri­ment ciu­tadà, com diuen els matei­xos “Goigs”: “Verge de la vall de Núria / a vós vénen les ciu­tats”.

Perquè és clar que durant molts segles Núria havia exis­tit, però abans de la flo­rida de l’excur­si­o­nisme i de la renai­xença cul­tu­ral cata­lana la seva dimensió havia estat bàsica­ment comar­cal i reli­gi­osa. Quan dic comar­cal penso en les dues ban­des del Piri­neu, i quan dic reli­gi­osa en l’espe­rit tra­di­ci­o­nal dels romeus. Josep Maria Gui­lera expli­cava que encara havia vist pas­sar fa sei­xanta anys, per sant Pere –quan la neu s’havia fos i s’obria el san­tu­ari–, els romeus de Font­pe­drosa i de Prats de Bala­guer, que havien pas­sat per les Nou­fonts; els d’Elna, Bol­quera i altres poblets del coll de la Perxa arri­ba­ven pel coll de Núria; els de Salla­gosa, Er i Llo pel de Fines­tre­lles, i els d’Oceja i Vall­sa­bo­llera, pel pas dels Lla­dres.

En començar el setem­bre, per sant Gil, la festa la feien els pas­tors, i el dia de la Mare de Déu, festa major de Núria, hi arri­ba­ven els romeus de la vall de Ribes, de Cam­pro­don, de la Gar­rotxa, del Ber­guedà... Els cata­lans del Nord no hi eren, ales­ho­res, perquè es reu­nien a Font-romeu, que és un nom ben sig­ni­fi­ca­tiu.

Avui, a les por­tes d’un altre Onze de Setem­bre, podríem invo­car en certa manera els ver­sos mara­ga­lli­ans:

Per què ens mireu, Verge santa,

amb aquests ulls tan oberts?

Doneu-nos l’esgar­ri­fança

dels vells mira­cles com­plerts!