Donar-se les mans

La reina Isa­bel d’Angla­terra té dolor al braç dret i està sot­mesa a un trac­ta­ment per a sua­vit­zar-lo. Saber quina és la causa del dolor és mèdica­ment impor­tant, però el palau de Bucking­ham no en diu res. Només diu que li cal­dria repòs, a la reina, però que el com­pli­ment del deure li empit­jora el mal. Es deixa enten­dre que el dolor és con­seqüència dels milers de mans amb les quals ha d’encai­xar al llarg de l’any, i com que fa poc, amb motiu dels fune­rals de lord Mount­bat­ten, va haver de salu­dar molta gent, el dolor li ha aug­men­tat.

“Se non è vero e ben tro­vato”. En tot cas, el que és segur és que abans les rei­nes no dona­ven la mà a ningú. Sem­bla que l’ori­gen d’estrènyer-se les mans és demos­trar-se mútua­ment que, a la mà, no s’hi duu cap arma. Les rei­nes, els nobles, els amos de les situ­a­ci­ons històriques, no hau­rien accep­tat mai de com­par­tir un gest que expressa igual­tat.

Com tota la gent d’aquest país, jo he estat edu­cat en l’hàbit de donar la mà quan es tracta de salu­dar algú. Dar­re­ra­ment m’he adap­tat al peto­nisme, que no era una carac­terística dels ambi­ents que vaig conèixer en la meva joven­tut. Tinc la impressió que avui la gent es peto­neja més i que el petó ha subs­tituït sovint l’encai­xada de mans com a signe d’amis­tat. En tot cas, aquests dar­rers anys jo he peto­ne­jat i he estat peto­ne­jat més que en la resta de la meva vida, i encara no domino prou l’art de saber per quina galta es comença.

Tam­poc estrènyer les mans no és gaire fàcil, lle­vat del cas de les rei­nes que tenen la gent arren­gle­rada al seu davant. La reunió d’un grup de per­so­nes pro­voca nor­mal­ment el caos manual, o sigui un seguit d’esti­rar i arron­sar el braç, perquè unes mans s’encre­uen amb les altres, i topen, i la veri­tat és que tots ple­gats ens sen­tim una mica ridículs, i sobre­tot inhàbils. A l’hora del comiat es repe­teix la manca de coor­di­nació, però encara em sem­bla pit­jor si en el grup hi ha algun encai­xa­dor sis­temàtic, que passa llista de les mans que li falta estrènyer i no para fins a acon­se­guir-ho. Jo soc més aviat par­ti­dari, quan som unes quan­tes per­so­nes, de donar la mà a qui tenim més a prop i fer una salu­tació genèrica que ens estalviï dot­ze­nes i dot­ze­nes d’encai­xa­des –cal­cu­leu, si us plau, la quan­ti­tat enorme de con­tac­tes de mans que es pro­dui­rien si quinze per­so­nes pre­ten­gues­sin de salu­dar-se totes, d’una en una.

I hi ha qui encara no en té prou, d’estrènyer la mà. Hi ha qui al mateix temps t’agafa el braç, o et posa la mà esquerra a l’espat­lla, men­tre amb la dreta et sac­seja afec­tu­o­sa­ment. Sovint la relació no jus­ti­fica pas aques­tes con­fi­an­ces. Són per­so­nes que neces­si­ten demos­trar que “són allà”, i s’afer­ren com un nàufrag a un sal­va­vi­des humà. En el fons encara vol­drien tenir una ter­cera mà, per a afe­gir-hi uns copets a la galta, i una quarta mà... És una vocació frus­trada de pop.