Futbol sense gènere

Soc afec­ci­o­nat al fut­bol. Els dar­rers dies m’ha sabut greu ser-ho i he sen­tit ver­go­nya, com­pro­vant el mas­clisme, el cli­en­te­lisme i el com­por­ta­ment mafiós del seus orga­nit­za­dors. Tant Rubi­a­les, que no neces­sita més con­demna ni crítica perquè és abso­lu­ta­ment impre­sen­ta­ble, com sobre­tot els juga­dors, els entre­na­dors, els clubs i els peri­o­dis­tes que van tri­gar dies a reac­ci­o­nar i a soli­da­rit­zar-se amb Her­moso. No és que esperés cap posi­ci­o­na­ment exem­plar ni atre­vit, però si un crit més unànime i no tan aïllat con­tra el mas­clisme que la soci­e­tat esta­tal ja no tolera, i no només les quei­xes aïlla­des dels juga­dors cons­ci­en­ci­ats del que implica el seu pro­ta­go­nisme. Resul­ten espe­ci­al­ment sig­ni­fi­ca­tius els suports a Rubi­a­les de pre­si­dents de fede­ra­ci­ons com la cata­lana o dels selec­ci­o­na­dors De la Fuente i Vilda, que ini­ci­al­ment aplau­dien l’atac al femi­nisme i van haver de rec­ti­fi­car després de veure l’aïlla­ment social a què es veu­ran sot­me­sos. La soci­e­tat ja no suporta els tipus com Rubi­a­les i l’única dis­puta política que ha gene­rat és si se l’ha apar­tat tard. Quanta raó tenien les juga­do­res que s’hi opo­sa­ven! Tot i ser un esport d’equip, i haver accep­tat anar al Mun­dial per no per­dre l’opor­tu­ni­tat espor­tiva i econòmica, cap juga­dora salu­dava el selec­ci­o­na­dor en aca­bar els par­tits, ni al pri­mer, ni a la final. També esdevé sig­ni­fi­ca­tiu que la FIFA, que només busca negoci sense escrúpols, s’avancés al govern i sus­pengués Rubi­a­les. No és el pri­mer epi­sodi que aver­go­nyeix el fut­bol esta­tal, com l’encara pre­sent racisme als esta­dis i, sobre­tot, la també tèbia reacció con­tra aquests com­por­ta­ments. Encara s’ator­garà el mun­dial 2030 a Por­tu­gal i el Mar­roc, dei­xant fora l’Estat de la tri­ple can­di­da­tura...

Del que no s’ado­nen els seus pro­ta­go­nis­tes és que s’ha aca­bat el fut­bol caspós dels cigars, l’insult o l’engany a l’àrbi­tre dels diu­men­ges a la tarda, com llo­ava el pas­do­ble. Ara es juga a qual­se­vol hora, en vide­o­joc o per les xar­xes soci­als, és icònic, glo­bal, res hi passa des­a­per­ce­but i, sobre­tot, ja no té gènere.