Català /valencià? Català!

Accep­tar la doble deno­mi­nació català/valencià per a iden­ti­fi­car la llen­gua cata­lana és un greu error i una con­cessió a la dreta i la ultra­dreta valen­ci­a­nes –contràries en el fons a l’ús de la llen­gua pròpia on sigui–, però també suposa donar la raó al PSOE, prin­ci­pal cul­pa­ble que la deno­mi­nació valencià figuri a l’Esta­tut del País Valencià i que l’admi­nis­tració espa­nyola dife­renciï de manera sis­temàtica entre català i valencià.

Que català i valencià són la mateixa llen­gua és un rea­li­tat tan evi­dent com que el sol surt per l’est o que la terra és rodona. Negar-ho és, sense cap mena de dubte, posar-se al mateix nivell de tots aquells cons­pi­ranoïcs capaços de posar en qüestió aque­lles evidències que la raó i la ciència han demos­trat com a cer­tes. Més, és anar en con­tra dels fona­ments de la nos­tra soci­e­tat, basada en el conei­xe­ment, herència de segles de tre­ball incan­sa­ble de la huma­ni­tat.Negar que català i valencià són la mateixa llen­gua, com ho són l’alguerès, el ros­se­llonès o el mallorquí, vol dir, sim­ple­ment, que s’està fent política. La política bruta i demen­cial que, des de fa tants anys, fa mal al País Valencià. La política bruta i demen­cial que pro­mo­uen la dreta i la ultra­dreta i que han con­sen­tit els soci­a­lis­tes. Per por, per desídia, per menys­te­ni­ment, pel que sigui. Però així ha estat.

Ara pro­po­sen la doble deno­mi­nació català/valencià. Diuen que serà el remei a tots els mals, però s’equi­vo­quen. Aquells que van con­tra la llen­gua segui­ran actu­ant i aquest fals prag­ma­tisme no arre­glarà res. Ans al con­trari.

Jo, en aquesta ocasió, em refio molt de dues veus valen­ci­a­nes. Una és la de Maria Conca, pro­fes­sora honorària de la Uni­ver­si­tat de València i tants anys a les trin­xe­res en favor del català. “La llen­gua ha de tin­dre només una deno­mi­nació, tant a nivell acadèmic com inter­na­ci­o­nal, i aquesta és llen­gua cata­lana. El valencià és una vari­e­tat, com mol­tes altres, i no té sen­tit que li donen aquest rang”, afirma.

L’altra és la de Gemma Pas­qual, escrip­tora i llui­ta­dora: “El pro­blema és que amb aquesta doble deno­mi­nació no anem al fons de l’assumpte. No podem anar a rebuf del que diga l’extrema dreta. El nom de la llen­gua és una qüestió científica, i la gent pot dir el que vulga, però les coses són d’una manera i s’han d’assu­mir. I el nom de la llen­gua és inqüesti­o­na­ble.”

I ja som al cap del car­rer.