Repte majúscul

M’he acostumat a sortir mitja hora abans del que ho faria quan he d’agafar un tren de Rodalies. M’he cansat de patir per aquells deu minuts de retard amb què, si tot va bé, passa el tren, i haver de córrer quan segons els meus càlculs hauria arribat puntual. Surto mitja hora abans (visc en un lloc on la freqüència dels trens és de 30 minuts) i, xino-xano, arribo amb la calma als llocs. Són aquells deu minuts que per a Renfe no compten com a retard ni són dignes d’esment per megafonia ni xarxes socials, a diferència del que passa amb Ferrocarrils de la Generalitat. Aquest segon acostuma a funcionar bé, a ser puntual, a diferència del desgavell diari a què ens té acostumats Renfe. Suposo que en això es basa la Generalitat per reclamar la gestió completa de Rodalies. Però, ai. Em temo que no és ben bé el mateix. Rodalies té una estructura tan envellida i poc adequada a les necessitats actuals que un traspàs de la gestió, encara que fos amb els recursos adients, implicaria unes obres similars (o pitjors) a la línia 9 de metro. Barcelona necessita un tercer túnel que permeti reordenar i alleugerir les línies de Vilanova i Vilafranca, el que implicaria una reconfiguració de tota la xarxa. També actuar en línies saturades i abordar la gestió de les plantilles. Un repte majúscul.