Els dos anys de Feijóo

Alberto Núñez Feijóo demana dos anys a Pedro Sánchez. El pacte seria el següent: el PSOE facilita la investidura del líder del PP per a una legislatura del vint-i-quatre mesos, durant els quals els dos partits abordarien sis grans pactes d’Estat, i, després, altre cop eleccions espanyoles. La proposta, igual que l’apel·lació insinuada pels de Feijóo que podrien optar pel transfuguisme per als quatre escons que els falten per al verd en la investidura, denota la desesperació del líder del PP. Sap que s’ho juga tot a la carta del ple del 26 i el 27 de setembre. És conscient que quatre anys a l’oposició amb la competència interna d’Isabel Díaz Ayuso i la remor d’alguns dels seus per la gestió, per exemple, dels pactes amb Vox pot ser letal. I això provoca que Feijóo faci moviments tan insospitats com incoherents, com ara incloure Junts en la roda de partits amb els quals parlar, després d’haver-ne dit pestes. Quan et falten pocs diputats restes rellevància a les coses contra les quals havies carregat amb duresa, com ara el “pròfug” Carles Puigdemont o els partits que “s’han aixecat en contra de la Constitució” i fas com si no haguessis dit res malgrat que està tot enregistrat. El fracassat pacte de dos anys ofert a Sánchez és exactament el mateix. Un capità del PP que clama per l’estabilitat d’Espanya aposta ara per passar la tisora per la meitat de la legislatura tensionant encara més la campanya electoral perpètua en què viu la política en general. A Feijóo li cal un salvavides, un de gran. Però és difícil, per no dir impossible, que te’l llanci el teu adversari i encara més si l’has convertit en el teu enemic.