Un dit ben gran

Per un moment va sem­blar que Ale­jan­dro Fernández podia pren­dre el pro­ta­go­nisme mediàtic a la pare­lla de moda, el Rubi­a­les i l’Her­moso, però és impos­si­ble men­tre l’ambició política de patri­mo­ni­a­lit­zar l’afer sigui secun­dada pels seus cori­feus a xar­xes soci­als, tertúlies i colum­nes d’opinió. De fet, en escriure això també estic con­tri­buint a ali­men­tar aquest circ que dis­treu la ciu­ta­da­nia dels seus pro­ble­mes, l’ali­menta amb dis­cus­si­ons banals i la des­via de l’objec­tiu res­pon­sa­ble que sem­pre hau­ria de man­te­nir, el con­trol dels seus repre­sen­tants públics.

Ale­jan­dro Fernández ha expli­ci­tat una obvi­e­tat: l’error comès pel líder del seu par­tit en mani­fes­tar la intenció de par­lar (que no nego­ciar, deia) amb Puig­de­mont per pre­si­dir el govern d’Espa­nya, única i des­es­pe­rada manera de no posar en perill el govern del PP. Quimèric pen­sar que Puig­de­mont li doni el sí després del gir de guió dels popu­lars a l’Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona i espe­ra­ble l’enuig d’alguns barons, inclòs Fernández, fet que ha obli­gat la comu­ni­cació dels popu­lars a refor­mu­lar el mis­satge i la intenció. Però la con­clusió és que els models de país sem­blen impor­tar cada cop menys i que l’assumpte ter­ri­to­rial és, de tots els que Feijóo ha pro­po­sat abor­dar en un govern de dos anys que l’altre dia va voler arren­car Pedro Sánchez a la seva reunió tot sol, l’única clau en què es mouen: i si no, mirin aquests vint juris­tes que volen fer encai­xar el peu de la ger­ma­nas­tra a la sabata de la Ven­ta­focs, és a dir, convèncer-nos que una Cons­ti­tució democràtica que reco­neix com a prin­cipi fona­men­tal la igual­tat pot adme­tre una llei d’amnis­tia; tot i que en el fons és igual, Pedro Sánchez ja ha pre­pa­rat el Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal perquè pugui dir amén, i no li passi com a Zapa­tero amb l’Esta­tut a l’ori­gen fàctic de tots els anys de la fúria que van seguir. De fet, se m’acut que algu­nes decla­ra­ci­ons d’un dels seus magis­trats puguin ser apro­fi­ta­des per l’opo­sició per dema­nar-ne la recu­sació…

Però no, Ale­jan­dro no ha pogut recon­duir el debat del mes on hau­ria d’estar, a pre­gun­tar-se per què el PP que neces­sita Vox ja no pot tro­bar més ali­ats, o per què Feijóo ha per­dut les pos­si­bi­li­tats en per­dre el par­tit a Cata­lu­nya, o de quina manera s’ha retorçat el regla­ment del Congrés dels Dipu­tats per fer pos­si­bles grups par­la­men­ta­ris de par­tits que no com­plei­xen les con­di­ci­ons (si es poden pres­tar dipu­tats per a això, per què li sem­bla al govern soci­a­lista que és cha­la­neo dema­nar el mateix per for­mar un govern? Pot­ser que digui que no és pos­si­ble perquè no pen­sen igual, però en el fons no ho pot dir, perquè seria tant com adme­tre que el PSOE pensa el mateix que Junts o que ERC). El debat del mes va del gro­ller i la tatu­ada i de la manera com, mal­grat les imat­ges, tot­hom creu el que vol creure, a bene­fici d’espe­ci­als infor­ma­tius, nodrits en aquest supo­sat femi­nisme que a les dones hau­ria d’ofen­dre pro­fun­da­ment i sense apro­fun­dir en tot el que és podrit al món del fut­bol pro­fes­si­o­nal.

Ni Her­moso neces­sita que la fis­ca­lia gai­rebé la forci a pre­sen­tar denúncia con­tra Rubi­a­les, ni és una pobra nena vul­ne­ra­ble a qui cal escriure (tan ortopèdica­ment) els mis­sat­ges, ni se l’ha vist ofesa en cap moment d’aques­tes set­ma­nes de ver­go­nya. Pro­ba­ble­ment el que ha pas­sat és que aquesta anècdota lamen­ta­ble pel seu mal gust i per la capa­ci­tat que ha tin­gut d’enfos­quir la victòria de l’equip espa­nyol al mun­dial de fut­bol ha estat (o s’ha fet ser­vir) com la gota que fa ves­sar el got d’altres i veri­ta­bles abu­sos de caps de merda sobre dones a les seves ordres. I de la mateixa manera que Jenni és l’heroïna glo­bal sense merèixer-ho, també és boc expi­a­tori d’altres coses pit­jors que la seva pròpia gro­lle­ria aquest de qui ara ningú no té pena perquè gua­nya el que tota la colla enve­josa que sols quan ha cai­gut el lapida. Ningú s’atre­veix a dis­sen­tir, no fos cas que també el poses­sin a la picota, com Robes­pi­erre va aca­bar pas­sant per la gui­llo­tina el seu amic Dan­ton. Covar­dia, fari­se­isme… i interès.

L’interès de que aquesta massa de gent que no pensa segueixi men­jant gan­xets, vege­tant davant del tele­vi­sor, entre Jen­nis, Rubi­a­les i baja­na­des vàries de qui no són ningú, men­tre pel dar­rere ens colen la crua rea­li­tat sense anestèsia: diuen que la nos­tra inflació no és com la d’altres països euro­peus, però el cert és que cap altre no té els nos­tres sous mise­ra­bles, ni el nos­tre deute gegant per dei­xar en herència als nos­tres fills i nets. I això de la inflació és men­tida: aixe­queu-vos del sofà i aneu al súper a mirar el preu del litre d’oli, més alt que a Noru­ega, quan som refe­rent mun­dial en la seva pro­ducció. I després, seguiu par­lant de Rubi­a­les a més glòria de Yoli i tots els que van acla­mar la llei del “sola­ment sí és sí”. Aquesta set­mana un altre vio­la­dor alli­be­rat ha tor­nat a fer de les seves. Però de com es diu aquest, ni idea, oi? El dit és tan gran que no es veu la lluna.