Tot arribarà

Tinc la cons­tel·lació de Cas­si­o­pea als meus peus. Ho sé perquè dia rere dia vaig a dor­mir amb la sen­sació de viure envol­tada d’indi­vi­dus que encara deam­bu­len esta­bor­nits per l’ona expan­siva de les bom­bes de l’Ebre. Amb tres molins a cada mà, no tenen ni ofici ni bene­fici i tenen una existència iden­ti­fi­ca­ble amb un con­junt buit com aquell que mira apa­ra­dors durant hores sense veure abso­lu­ta­ment res. La vida se’ls fuma, se’ls esnifa o se’ls punxa i ni se n’ado­nen. A l’altra banda del pla­neta, un home i una dona s’agra­den i bus­quen la calma. Però no van al llit. Tenen por. No saben ben bé per què, però es fre­nen. El desig que neix de la bellesa no és un pro­blema, i l’amor creix a còpia de moments com­par­tits i de ges­tos afec­tius mutus. Però l’horit­zon­ta­li­tat els fa pànic, com si de cop i volta tot allò que han cons­truït en poc temps s’hagués d’esfon­drar com un cas­tell de naips. Els adults tenim una inse­gu­re­tat que ens devora, un pes vital que ens estaca els peus al ciment. Em ve al cap la cançó Oni­ria e Insom­nia dels LOL: “Oni­ria encu­en­tra a Insom­nia, los dos conec­tan bien. Quizás en otra vida fue­ron un mismo ser. Atrévete a acompañarme: vamos a andar por los cables.” I cami­nen en paral·lel, de cos­tat, sense cre­uar-se ni fon­dre’s en cap moment. No tenen pressa, cap ni una. I en paral·lel els estra­nya que, sent com són, no se’ls mengi cap mena d’urgència. Pot­ser aquesta és una de les claus de la vida, con­clo­uen: no pre­ci­pi­tar-se. I es garan­tei­xen que tot arri­barà, o no. Però a la manera ori­en­tal opten per gau­dir del gerundi, men­tre duri, i obli­dar-se bas­tant del terme final.