Desentortolligant relats

Aquest 11-S els relats de les orga­nit­za­ci­ons inde­pen­den­tis­tes són ben entor­to­lli­gats. El que sorprèn és l’ele­vat grau de retòrica con­ver­tit en un argu­ment tan lògic com fan­tasiós. El 23-J la direcció de l’ANC volia impul­sar una cam­pa­nya d’abs­tenció o de vot nul i les seves bases la van tom­bar. Per tant la majo­ria de socis no com­brega amb aquesta línia. A ningú se li va esca­par que la intenció que hi havia dar­rere era apla­nar el camí de la quarta llista. Però el resul­tat caram­bo­lesc va donar la capa­ci­tat arbi­tral al diabòlic Puig­de­mont. La direcció de l’ANC ha obli­dat l’estratègia abs­ten­ci­o­nista i ara exi­geix a Junts que demani a Sánchez l’amnis­tia i apli­qui el resul­tat de l’1-O, és a dir que ens decla­rin un estat inde­pen­dent. És rao­na­ble exi­gir allò que s’ha promès, però Junts no va pro­me­tre això sinó un referèndum acor­dat. De debò que ara s’ha de dema­nar als del 155 que facin el que no vam fer nosal­tres? No tenim sen­tit del ridícul? Per cert, després del referèndum l’ANC en aquells dies d’ebu­llició social també va cri­dar a reti­rar-se dels car­rers. Després el Tsu­nami va fer algu­nes cri­des amb resul­tats espec­ta­cu­lars, pun­tu­als, però sense con­tinuïtat. Amb aquesta lògica tan bri­llant sobre el paper, l’ANC i anàlegs ara con­clo­uen com aquell qui res que l’amnis­tia o l’ofi­ci­a­li­tat del català a l’Estat i a Europa són més un parany que no pas un tri­omf polític par­cial. Per l’altre cos­tat, Ara­gonès fa com si Junts no hagues­sin apos­tat per la taula de nego­ci­ació al prin­cipi, ja que fan com si s’apun­tes­sin al seu carro, quan van ser vetats els cri­te­ris de repre­sen­ta­ti­vi­tat de Junts (rela­tor i repre­sen­tants polítics). No és estrany que Puig­de­mont sigui vist com un estra­teg diabòlic com­pa­rat amb qui es recrea amb cas­tells de parau­les o en sec­ta­ris­mes par­ti­dis­tes.