La ‘roba estesa’ d’abans i ara

En la meva infan­tesa i gene­ració, per extensió, la comu­ni­cació va ser molt pecu­liar i ben opo­sada a l’actual. Aquest estiu, en con­viure amb qua­tre gene­ra­ci­ons, he tin­gut l’opor­tu­ni­tat de refle­xi­o­nar sobre com han can­viat les dinàmiques comu­ni­ca­ti­ves i com les imat­ges del pas­sat s’han bar­re­jat amb les del pre­sent. Recordo que, quan érem nens, els adults mono­po­lit­za­ven les con­ver­ses. Nosal­tres, els més joves, érem rele­gats a un segon pla i teníem poques opor­tu­ni­tats per par­ti­ci­par-hi acti­va­ment. Aquesta dinàmica era bas­tant nor­mal en aque­lla època, però hi havia un aspecte que em des­con­cer­tava. Sovint, enmig de les con­ver­ses dels adults, sen­tia un toc d’alerta, una crida a la dis­creció: “Pst... que hi ha roba estesa!” Ales­ho­res, la con­versa can­vi­ava de rumb. Vaig tri­gar temps a enten­dre el sig­ni­fi­cat d’aquesta frase repe­tida. Resulta que nosal­tres, els nens, érem la “roba estesa”. Aquest toc d’alerta pro­ve­nia, segons s’explica, del llen­guatge uti­lit­zat pels pre­sos en els cen­tres peni­ten­ci­a­ris. Quan volien par­lar d’un assumpte deli­cat i no volien que els guàrdies els sen­tis­sin. Aquesta dinàmica comu­ni­ca­tiva era força comuna en la majo­ria de famílies, temes com la política o la sexu­a­li­tat eren con­si­de­rats tabús davant dels nens. La post­guerra i la dic­ta­dura fran­quista havien creat un clima de repressió i silenci, i això es traduïa en la manca de diàleg sobre certs temes. Els adults por­ta­ven les seves vides i històries ocul­tes, i nosal­tres, els fills, ens vèiem pri­vats d’enten­dre i des­co­brir aquests secrets. Amb el temps, a mesura que anàvem crei­xent i evo­lu­ci­o­nant, acon­seguíem des­ve­lar aques­tes històries i superar aquest absurd silenci. Però ara, en l’actu­a­li­tat, les coses han can­viat de manera sig­ni­fi­ca­tiva. A la taula, la con­versa s’ha omplert de nous actors: els més petits de la casa. Són ells qui recla­men l’atenció cons­tant­ment, qui ens fan riure amb les seves ingenuïtats i qui, de vega­des, ens posen a prova amb les seves pre­gun­tes inci­si­ves. Ja no hi ha neces­si­tat de cri­dar “roba estesa” per can­viar de tema, ja que les con­ver­ses són molt més ober­tes i dinàmiques. Ara es poden abor­dar temes vari­ats i inclu­sius, i la mai­nada és part activa d’aques­tes interac­ci­ons. Aquest canvi gene­ra­ci­o­nal reflec­teix una trans­for­mació de la soci­e­tat i, com tots els can­vis, aquest també té els seus rep­tes.