Transició energètica, una fal·làcia?

La transició energètica pot acabar convertint-se en una fal·làcia en la qual estan implicats per inacció els poders polítics. El concepte de “transició” està associat a un debat públic (que encara no s’ha produït a cap parlament) sobre com aplicar globalment una nova economia destinada a salvar la humanitat del col·lapse climàtic. S’apel·la el consumidor a adquirir un cotxe elèctric, a invertir en plaques solars, a reciclar, a rebutjar els plàstics, a estalviar l’aigua, a aïllar tèrmicament els seus habitatges… I se’ns diu que tenim poc temps per evitar que la situació sigui irreversible. La UE, els governs i les institucions financeres, però, ens donen exemple?

El Fòrum Econòmic Mundial, el Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional (FMI) diagnostiquen una policrisi generada per diferents riscos interconnectats que provocaran xocs inevitables que erosionaran la nostra capacitat de resiliència. El Pacte Verd europeu ens diu que per evitar-ho cal que el creixement sigui “sostenible”, hipòtesi difícil de fer-se viable quan ja tenim sobrepassada la capacitat de càrrega del planeta. La realitat és que el consum i l’explotació de petroli, carbó, gas i urani continua creixent tot i que les energies solar i eòlica siguin ja competitives. La baixada dràstica de les emissions no es produeix ni sembla que es produirà. L’electricitat verda generada per les renovables alimenta un món que reposa encara sobre la carbonització. Creure que la innovació i la transició energètica podran en trenta anys descarbonitzar la siderúrgia, les cimenteres, la indústria del plàstic, la producció d’adobs químics i els seus usos, és com fer un acte de fe.

Acabem de veure aquesta paradoxa en un recent informe de l’FMI: les ajudes i subvencions públiques vinculades als recursos fòssils el 2022 van superar els 7 bilions de dòlars, l’equivalent al 7,1% del PIB mundial. Espanya hi va destinar 11.500 milions de dòlars.

La guerra d’Ucraïna ha comportat també increments del consum de petroli i gas. Tot i el bloqueig de la UE i les sancions del G7, funcionen tankers clandestins que porten el petroli i el gas de Rússia a Àsia –operacions que es dirigeixen des de les torres climatitzades de Dubai (seu de la COP 28 sobre el clima!)– que, una vegada transformats, són reexportats a diferents països de la UE. L’Índia és el primer blanquejador d’or negre rus. Espanya s’ha afegit també a la revenda de carbó.

Els països de la UE compren a Rússia un 40% més de gas natural que abans de la invasió; Espanya se situa entre els principals clients gràcies a la reexportació que es realitza partir de les seves vuit plantes regasificadores. El debat energètic està farcit de proclames i informacions contradictòries i vira cap a un discurs tecnooptimista impulsat pels lobbies interessats a frenar el ritme de la transició. Es tracta de fer creure que el progrés científic i tècnic mitigarà el canvi climàtic sense afectar el creixement. Al mateix temps, mandataris de dretes i d’esquerres autoritzen projectes regressius. Alguns exemples significatius: Joe Biden dona el vistiplau a les extraccions de petroli a la reserva natural d’Alaska; Lula da Silva, a una gran explotació de petroli a la desembocadura de l’Amazones; Rishi Sunak, a noves mines de carbó i a exploracions de gas i petroli al mar del Nord; Tayyip Erdogan, a l’extensió de mines de carbó al bosc d’Akbelen, que havia estat protegit a l’època d’Atatürk…

El lliure mercat tampoc sembla un bon aliat. La deslocalització permet que moltes empreses s’instal·lin en països on els recursos fòssils són abundants i menys cars que la solar i l’eòlica. Dels 350 grans acords comercials regionals al món, únicament 60 tenen un capítol dedicat al canvi climàtic. També veiem com l’Organització Internacional de l’Energia Atòmica (OIEA) –que considera l’energia nuclear com a tecnologia verda a l’efecte de rebre subvencions– permet que el Japó llenci al Pacífic 1,34 milions de tones d’aigua radioactiva tritiada provinent de les operacions de refredar el combustible de la central de Fukushima. Fer compatible el risc nuclear amb la transició energètica és una altra quimera.

El desgovern per mitigar el canvi climàtic és extraordinari. Existeix una anomia global i ja no podem seguir més combregant amb rodes de molí. No ens queda cap altra resposta a escala local i nacional que exigir a les nostres institucions una planificació ecològica coherent i sense secrets que encobreixin els interessos de les corporacions energètiques de sempre.