Ja és (gairebé) aquí?

L’historiador Joan Esculies va publicar el 2022 la biografia Tarradellas, una certa idea de Catalunya. Un fresc de 1.000 pàgines, interessant de llegir en el context actual, perquè el lector no podrà evitar veure paral·lelismes. Perquè, malgrat que els contextos i els personatges són diferents, tant a finals dels setanta com ara mateix, hi ha un president de la Generalitat a l’exili i una situació política a Espanya la solució de la qual passa per aquest exili. Hi ha conclusions més interpretatives, però n’hi ha una que em sembla evident: el final d’aquest exili arriba quan hi ha algú a Espanya, a l’Espanya del poder, que hi veu una oportunitat. D’aquesta manera, si a Adolfo Suárez li va interessar el retorn de Josep Tarradellas per frenar una victòria del socialisme i el comunisme, a Pedro Sánchez li interessa una solució per a Carles Puigdemont perquè el necessita per governar, per evitar una victòria de la dreta i l’extrema dreta com a element secundari. Si dins dels càlculs també hi ha la voladura controlada de l’independentisme, ja em sembla més interpretatiu. Hi ha un altre paral·lelisme històric: la batalla entre l’exili i l’interior. El vam veure en el cas de Tarradellas, sobretot amb Jordi Pujol. I el veiem ara amb Puigdemont, sobretot amb Oriol Junqueras, salvant totes les distàncies. Però és evident que Tarradellas corria el risc de ser oblidat i arraconat i que aquest era un risc que també corria Puigdemont, com s’ha anat veient ens els resultats electorals. Una altra evidència històrica: abans del “ja soc aquí”, Tarradellas va passar per Madrid. I una segona cosa. Suárez comença l’operació Tarradellas com una operació d’estat i l’acaba com una operació partidista. Si l’operació Puigdemont es fa per aritmètica amb la que ha començat serà una cosa. Si s’acaba convertint en una operació d’estat, en serà una altra de molt diferent.