Els antípodes

Tots tranquils, espanyols de dretes i esquerres, barons, beneficiaris de la solidaritat passiva i votants en general, perquè el govern espanyol s’ha declarat als antípodes del que Carles Puigdemont ha plantejat aquesta setmana com a condicions per investir Pedro Sánchez. Això dels antípodes és molt lluny, més impossible, però l’experiència i la física demostren que la distància és relativa i que, de vegades, el viatge pot ser força ràpid. Per exemple, fa dos anys, quan el Parlament de Catalunya va enviar una proposta d’amnistia al Procés, el PSOE de Pedro Sánchez i tots els seus portaveus la consideraven “impossible”, “inconcebible” en una democràcia i un estat de dret com els espanyols i “incompatible” amb la Constitució del 1978. Eren als antípodes, però avui, en aquests precisos moments, ja hi cap a la Constitució, és perfectament possible, concebible i s’estan mirant els arguments jurídics i l’articulat per fer-ho, aplicar-ho i explicar-ho. És clar que si hi ha un messies dels viatges hipersònics des dels antípodes, aquest és Felipe González –i el seu alter ego Alfonso Guerra–, que ara brama contra els plans d’amnistiar els encausats arran del Procés a Catalunya. Qui no recorda el cèlebre salt mortal amb doble tirabuixó que va fer el PSOE des de l’“OTAN, no”, quan Calvo Sotelo (UCD) va signar l’ingrés, al “Vota sí” quan Felipe presidente va liderar la permanència a l’organització militar; o la seva transmutació personal des de l’americana de pana amb colzeres fins al consell d’administració de Gas Natural. Però si volem un exemple, és la volta al món fent la vertical que va protagonitzar amb el dret a l’autodeterminació dels pobles, també dels pobles d’Espanya, perquè això és el que defensava als congressos del PSOE (“La solució definitiva del problema de les nacionalitats que integren l’Estat espanyol parteix indefectiblement del ple reconeixement del seu dret d’autodeterminació...”. Suresnes, 1974), abans de veure de prop el poder, els càrrecs, els pressupostos, el BOE, l’IBEX i els parabens de l’statu quo en general. Després d’allò, va viatjar a la velocitat de la llum des de l’autodeterminació a la Loapa, des dels drets humans als GAL, i des dels antípodes a Madrid, sense passar per la casella de sortida i sense que li caigués la cara de vergonya.